Sí, el nom és bonic. N’està content. Ha costat, però per fi l’ha trobat. Es dirà Les Vraies Richesses; sona bé, oi? Ha decidit, tanmateix, escriure una carta a Jean Giono per demanar-li permís. Al capdavall, el nom de la llibreria que pensa obrir a Alger fa referència al seu llibre, en el qual Giono convida al lector a tornar a les autèntiques riqueses, que són el mar, el sol i la literatura, entre d’altres coses.

Edmond Charlot, aquest és el seu nom, obre la llibreria un 3 de novembre de 1936. Només té vint-i-un anys. En poc temps, el local, més aviat petit, es converteix en un veritable espai cultural, refugi de lletraferits de tota classe i condició. Un personatge i una llibreria que han esdevingut emblemàtics, i que ara, de la mà de la jove escriptora Kaouther Adimi, els dedica una novel-la*. Un text deliciós que barreja passat i present, i que es mou entre la realitat i la ficció. Una autèntica declaració d’amor pels llibres.

Edmond Charlot no només va ser llibreter. També fou editor, i un activista cultural de primer ordre. Va publicar llibres, manifests, opuscles. I també edità una revista, Rivages. L’autora parteix del quadern que va anar elaborant Charlot amb els anys. Amb data 5 de maig de 1936, escriu: “Serà biblioteca, llibreria i editorial, però sobretot serà un lloc per als amics que estimen la literatura i el Mediterrani”. Professors, estudiants, artistes i obrers seran clients habituals de la llibreria.

Així, sobretot als vespres, l’espai esdevé un lloc de trobada, també entre diversos escriptors: André Gide, Antoine de Saint-Exupery, Emmanuel Roblès o Albert Camus. Precisament, Charlot edita els primers llibres d’aquest últim, en particular Révolte dans les Asturies, L’envers i l’endroit i Noces. També és un habitual Jean Grenier, professor i, alhora, escriptor, tan admirat per Camus com pel mateix Charlot, els quals van ser alumnes seus a l’Institut d’Alger. Altres escriptors que convé esmentar i que van tenir relació amb la llibreria van ser: Jules Roy, Jean Amrouche, Claude de Fréminville, Max-Pol Fouchet o Gabriel Audisio.

Molts dels artistes esmentats tenien en comú el seu amor per la cultura mediterrània i trobaven imprescindible el lligam i l’entesa entre les dues ribes. Ho podem percebre si agafem Noces, per exemple, obra escrita entre els anys 1936-37. El mateix títol ho expressa perfectament: la joia i l’admiració per la llum mediterrània, pels capvespres, per la mar o per les runes d’antics monuments. El vincle de Camus amb la terra, amb tot el seu esclat de sensacions, és evident: “Aquí entenc el que jo en dic glòria: el dret d’estimar sense mesura”.

El 17 de maig de 1938, en una conversa amb Gabriel Audisio, de pas per Alger, Charlot apunta: “Li he dit que no buscava la coherència, sinó que publicava sobretot el que m’agradava, i només llibres que em sento capaç de defensar davant de la premsa i dels lectors. El meu compromís ha de ser absolut. Així és com entenc la feina. L’escriptor ha d’escriure, i l’editor ha de donar vida als llibres. La literatura és massa important per no dedicar-hi tot el temps que tinc”.

El 22 de juliol de 1939, a Fouchet i a Roblès els diu: “No he dissociat mai la llibreria i les edicions. Mai. Per mi és el mateix. No puc creure que es pugui ser editor si no s’ha estat o no s’és llibreter a la vegada(…) Pensant-hi bé, em dic que és com unes nines russes: Les Vrais Richesses, les edicions, els llibres, la pintura, els amics… Tot és el mateix”.

A causa de l’Ocupació, durant la Segona Guerra Mundial, i del seu compromís amb la llibertat, sofrirà penalitats diverses. Temps després, és el seu país, Algèria, qui s’estremeix. S’inicia la lluita per l’alliberament. La repressió serà ferotge. És la veu d’Algèria que s’expressa així, a la novel·la, com el cor d’una tragèdia grega:

“El blanc del cel, el blanc de la llum, el blanc de les cares: en una nit, Algèria perd els colors. No es pot descriure el país de cap altra manera. Fins i tot el sol és blanc.

I de cop, tot es precipita.”

No en va, el llibre ve encapçalat per les següents paraules de Jean Sénac: “Vindrà un dia que fins i tot les pedres cridaran per la immensa injustícia comesa contra els homes d’aquest país”.

Edmond Charlot mor l’any 2004, a Besiers. Avui, Les Vraies Richesses encara continua oberta.

Kaouther Adimi nascuda a Alger, és francesa d’adopció. Resideix a París, després de viure a Alger, Orà i Grenoble. El llibre ha estat molt ben acollit a França.

Les autèntiques riqueses que Charlot admirava les tenim ben a prop, ens calen poques coses. Amb Camus podem dir: “Tot el meu regne és d’aquest món”.

---

 

*Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger. Kaouther Adimi. Traducció d’Anna Casassas. Edicions del Periscopi, 2018.

---