OPINIÓ
Feu un comentari

No, no era això

 

“No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència… No, no m’agrada”. Qui així s’expressa és Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1978. Continua dient: “És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder (…) No hi tenen cabuda ni “el meu sexe ni la meva nació”(…) No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor”. Perquè si “voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes”. Acaba l’article amb un desig: “El que no voldria és que fos el darrer “sí”.

Quaranta  anys després, no s’ha pogut donar un nou “sí”, ja que no ha estat possible fer cap més consulta. No hem pogut opinar tampoc sobre el model d’estat: monarquia o república. La sensació, doncs, és aquesta: una constitució envellida, rígida i amb poques ganes d’adaptar-se als nous temps; talment com si fos un dogma. Per tant, poc amiga de la crítica i, molt menys, de l’autocrítica. Una constitució, per cert, que només ha estat votada pel 25% de la població espanyola actual. Si en tots aquests anys hi ha hagut algun canvi ha estat lleu. I no precisament favorable als interessos dels més desfavorits de la societat, al contrari. El sistema no es toca. El mateix sistema econòmic és un dogma.

Pocs o molts, tant és, hauran celebrat els quaranta anys de la Constitució que “nos dimos entre todos”, però avui, a l’Estat espanyol, hi ha presos polítics, alguns en vaga de fam, i diverses persones exiliades. Pocs o molts, tant és, cridaran orgullosos que són els pares i els fills de la Constitució. Reclamaran part de la seva herència. Però avui, l’Estat Espanyol té un problema amb la llibertat d’expressió. I amb moltes coses més.

Una constitució feta només per homes, que no va ser la de tots sinó només la d’uns quants, “feta sobre les brases” i amb “soroll de sables”, no inspira massa confiança. Un text que no ha aprofundit en una democràcia més representativa, que no protegeix com caldria les víctimes de la violència masclista ni serveix per garantir el dret de totes i tots a disposar d’una feina i d’un habitatge. Tampoc pel que fa a la protecció del medi ambient. La pobresa no s’eradica, al contrari. Els que més vulneren la Constitució són aquells que la consideren sagrada. No deixa de ser curiós.

piero2

Piero della Francesca. Políptic de la misericòrdia (1460?).

Pocs o molts, tant és, hauran celebrat els quaranta anys de la Constitució, però avui, a l’Estat espanyol, per primera vegada en molts anys, un partit d’extrema dreta i franquista té representació en un parlament (sense necessitat d’amagar-se sota les sigles del PP). Víctimes del feixisme continuen enterrades en fosses comunes. En canvi, torturadors i altres membres actius de la dictadura continuen sense respondre davant la justícia; alguns, fins i tot, han rebut condecoracions. Una burla a la democràcia i a la memòria dels vençuts de la guerra.

La Constitució no la podem celebrar de cap manera. Una pau sense justícia (que no revenja) sempre és una porta mal tancada. La dreta més extrema sempre sap trobar el forat per on entrar. No havia mort, només esperava la seva oportunitat.

No tot es va fer malament a la Transició, certament, però les ombres van ser oportunament blanquejades. La corrupció a Espanya ha corroït moltes institucions i la separació de poders sembla una quimera. L’obsessió per la unitat d’Espanya ha ofegat la mateixa Constitució. La manca d’aire és un llast, i el soroll de sables no s’ha apagat mai del tot.

PP i C’s , tan “purs”, tan “constitucionalistes”, no han descartat pactar, a Andalusia, amb Vox, un partit que pretén tombar la mateixa Constitució. Per exemple, abolint les autonomies. El seu discurs, masclista i xenòfob, és un perill per a la democràcia. Aznar, qui de jove ja havia rebutjat la Carta Magna, pot estar ben satisfet. Té tres fills disciplinats i obedients, que segueixen el seu mestratge. Això només ho pot fer un estadista, deu pensar.

A Europa, en concret a França i Alemanya, la dreta, que és més civilitzada que la d’aquí, no vol cap mena de pactes amb l’extrema dreta dels seus països. Al contrari, crea un cordó sanitari. En això, Espanya també is different.

Pocs o molts, tant és, hauran celebrat els quaranta anys de la Constitució, però avui molta gent, a Catalunya i a Espanya, està trista i indignada. No era això, companys i companyes. No era això.


 

piero3

Piero della Francesca. Sant Jeroni i un devot (fragment). 1448-50.

 

This entry was posted in: OPINIÓ

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s