La nau Insight ja fa dies que trepitja territori marcià. És el darrer artefacte enviat a l’espai. Aquest cop per estudiar la geologia del planeta vermell. Però com tots els companys i companyes que l’han precedit (la Parker en el seu camí cap al Sol, la New Horizons quan va passar per Plutó….) tindrà un ull posat també damunt la Terra, en concret sobre tots nosaltres. No només per enviar-nos informació valuosa, sinó també perquè, una vegada més, ens estarà dient qui som, amb les nostres misèries i grandeses, i cap on anem. Sense que ho sabem, doncs, farà una mena de crònica diguem-ne històric-filosòfica de la nostra espècie. Una crònica que serà, ho avancem, més aviat crepuscular, amb un lleu matís de nostàlgia.

Crec que va decidir fer-la, finalment, quan va contemplar, per primera vegada, la vasta planúria rogenca i deserta de Mart. Va coincidir també amb la notícia que investigadors havien descobert diverses eines de pedra de fa 2,4 milions d’anys a l’est d’Algèria. Les van utilitzar, sembla ser, les primeres espècies del gènere Homo, encara que no s’han trobat fòssils humans. Són utensilis afilats, per tallar, però també esfèrics, probablement per colpejar i construir noves peces.

Gairebé són de la mateixa època que les eines més antigues conegudes i que es van trobar a Etiòpia. Aquesta darrera descoberta posa en dubte, doncs, que hi hagués un únic bressol de la humanitat. Així, sembla que els homínids no estaven centrats en una única zona com es creia fins ara (a l’anomenada banya d’Àfrica), sinó que l’expansió cap al nord hauria tingut lloc des de diversos punts del continent africà. Però tot plegat, de moment, són hipòtesis. Com també ho és el futur immediat de l’ésser humà. La vastitud del continent africà és avui la del nostre sistema solar, i ja no parlem de l’Univers en el seu conjunt.

Per tant, Àfrica sencera és la nostra pàtria o, més ben dit, la nostra màtria. La qüestió immediata que la nau es planteja és si l’evolució de la humanitat hauria tingut lloc de manera semblant si el viatge, l’encontre amb altres espècies i les conquestes assolides haguessin estat més pacífiques. L’esperit de concòrdia i de respecte hagués pogut aflorar amb més força i viatjar a través dels segles?

La curiositat o la necessitat ja feia possible trepitjar terres llunyanes, com ara també explorar altres cossos celestes. De fet, el futur de la humanitat, si les coses no van encara més maldades, apunta lluny del planeta blau. La nau ens mira amb admiració, compassió o enuig? Què pensa de nosaltres? Som a temps de guarir tot allò que hem destruït?

El planeta ja no és tan blau, ni tan verd. La imatge és més aviat borrosa, un color terrós impregna l’atmosfera i alguns uniformes duts per individus que passegen el seu odi i la seva ràbia impunement. Les emissions de CO₂ tornen a augmentar, després d’uns anys que havien quedat estabilitzades. El feixisme reneix; tota persona que és diferent i no pensa com ells és l’enemic i se l’ha de combatre. El pensament únic s’imposa. Tot i això, la nau Insight fa seva la frase d’Albert Camus quan deia que “hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. Aleshores, la sonda, al bell mig de la freda nit marciana, agafa el poc aire que hi ha i deixa anar un sospir, signe inequívoc d’una certa malenconia.

Harry Gruyaert. Marrakech, 2003.