Quatre són els elements bàsics que, mesclats, constitueixen els éssers i les coses, segons algunes cultures antigues. A dia d’avui, tres ja estan força contaminats: l’aire, la terra i l’aigua. El quart, el foc, per raons òbvies, en queda al marge. Però això no vol dir que no ens sigui útil, i no només per escalfar-nos. Des de temps pretèrits, la humanitat s’ha reunit al voltant del foc per fer comunitat, compartir experiències o intercanviar coneixements. També per reflexionar sobre les qüestions que ens preocupen.

Pel que fa al tema d’aquest article, la nostra relació amb la natura i la seva necessària preservació, cal conjuminar pensament i cor, però fer-ho també des de l’acció, si volem que tot plegat acabi donant els fruits desitjats.

Quant més haurem de destruir el planeta per satisfer la nostra ambició, el creixement desmesurat i el rendiment immediat? Som realment conscients que fent malbé la biodiversitat, també ens fem mal a nosaltres mateixos?

No som un element aïllat, sinó que també formem part de la natura. “Nosaltres som el medi ambient”, afirma el científic David Suzuki*. Allò que fem al medi ambient ens ho estem fent a nosaltres mateixos. “La crisi “mediambiental” és també una crisi “humana”, i som els seus protagonistes no només com la causa sinó també com a víctimes”. Ningú no ha modificat tant el planeta com nosaltres. Som botxins i víctimes alhora. Hauríem d’aprendre d’algunes cultures indígenes, les quals mantenen una relació íntima i de respecte amb la terra i amb els altres elements naturals.

Totes i tots tenim dret a un medi ambient saludable i no contaminat. Sabem, però, que disposem d’aquest dret? El dret a respirar un aire net, a beure aigua no contaminada o tenir accés a menjar saludable. Gran part de la població de la Terra (també altres animals, plantes, la terra o la mar) està immersa en ambients més o menys contaminats. Per què no exigim aquest dret amb contundència? Pensem que és inevitable o que és absurd fer-hi front? És el peatge que hem de pagar pel progrés? No ens deien que el progrés servia, justament, per millorar la vida dels ciutadans?

Cal, una vegada per totes, una major consciència sobre la gravetat del problema; una nova relació amb la natura. Hem de tenir cura i respecte per tot allò que ens envolta.  Però no només per la nostra salut, sinó també per les altres formes animals i vegetals que habiten en el nostre planeta i que també han de poder desenvolupar-se amb plenitud. Certament, caldrà molta fotosíntesi per salvar al planeta, però també més educació i bondat.

María Neira, doctora responsable de l’àrea de Salut Pública i Medi Ambient de la OMS, en una interessant entrevista al Magazine de La Vanguardia (1-4-18) posava el focus sobre la contaminació de l’aire, font de múltiples problemes de salut com l’asma o la disminució de la memòria. Urgeix, entre d’altres coses, que especialistes de diversos camps, començant pels metges, adquireixen novament una funció social i puguin influir a l’opinió pública.

A més, tenir cura del medi ambient és també una bona opció econòmica. És possible, com ja s’està demostrant, créixer econòmicament i amb menor contaminació. És evident que hem de tenir, doncs, un aire més net. Per això “es preciso tener menos coches, lo que nos permitirá poder pasear por la ciudad, hablar con otra gente, socializarnos”. Tampoc no es tracta de fer discursos catastrofistes. La lluita pel medi ambient s’hauria de plantejar com una oportunitat. Una oportunitat que no podem deixar passar.

Si continuem així, si seguim apostant pels combustibles fòssils, ens acabarem destruint a nosaltres mateixos. Abans, fins i tot, ens arribaria a nosaltres que no a la pròpia natura. Així, segons Suzuki: “La natura no trobaria a faltar l’home si desapareix un dia. La biodiversitat es recuperaria ràpidament; en canvi, si falten les formigues o les abelles, entraríem en col·lapse”. Alterant un element essencial de la cadena afecta tot el procés natural. Però no és l’home.

No tot està en mans dels polítics i de les grans companyies (que també). Allò que podem fer nosaltres té un valor important. Som prou responsables? Som capaços de renunciar a algunes comoditats, i fer un esforç? Té remei l’ésser humà o haurà estat un experiment fallit?

*El legado. David Suzuki. Pròleg de Margaret Atwood. Traducció de Manuel León. Ediciones Octaedro, 2011.

George Davison. The Long Arm, 1907.