Manuel Chaves Nogales va ser un dels periodistes més lúcids i brillants del seu temps. No només és autor de cròniques i reportatges punyents, incòmodes, traspassats per una emoció continguda, sinó que la seva escriptura beu d’una ploma precisa, bella i elegant. Tanmateix, en el terreny (moral) on ell es va moure hi va trobar ben poca gent. En temps d’extremismes i de dogmes, tallants com un ganivet afilat, dir les coses pel seu nom, prioritzant el diàleg i la no violència, i condemnant tota mena d’assassinats, no era massa ben vist. Van haver de passar unes quantes dècades des de la mort del dictador, perquè el periodista sevillà fos reconegut i apreciat amb justesa. La seva ombra s’ha tenyit, finalment, d’una llum persistent. Tota l’obra editada en els darrers anys així ho corrobora.
A sangre y fuego és un dels seus llibres més importants. El formen un conjunt de relats basats en fets verídics, extrets d’una realitat que ell mateix havia conegut. L’obra esdevé una de les aportacions literàries més importants que s’han fet mai sobre la Guerra civil espanyola. A la seva alçada hi col·locaríem, naturalment, Incerta Glòria, la magna obra de Joan Sales, i Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Potser també hi posaríem Réquiem por un campesino español, la novel·la breu de Ramon J. Sender. Totes aquestes obres són extraordinàries no només per com van saber copsar el cor del conflicte amb tota la complexitat (i creant o agafant de la realitat una sèrie de personatges que ja són immortals), sinó també per la seva gran qualitat literària.
Chaves Nogales va ser per damunt de tot un demòcrata, partidari de la República, i un intel·lectual liberal; una figura, aquesta, que anteriorment havia estat encarnada a Espanya per autors com Olavide, Larra o Blanco White.
En el pròleg escrit per ell mateix (magnífic per cert, de lectura gairebé obligada), comença dient: “Yo era eso que los sociólogos llaman un “pequeñoburgués liberal”, ciudadano de una república democrática y parlamentaria”. Es defineix, a més, com un “antifascista i antirrevolucionario por temperamento”(…) Mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y a la crueldad”. Amb poques paraules tenim, doncs, un dibuix precís del seu temperament ètic i ideològic.
És tanta la riquesa i la profunditat dels textos aplegats que necessitaríem unes quantes pàgines per oferir-ne inclús un petit tast que pogués captar-ne l’essència. Per tant ens haurem de conformar amb uns pocs guspireigs agafats gairebé a l’atzar. La millor opció, no cal dir-ho, és la seva lectura completa, relat a relat.
En el que obre el llibre, “¡Masacre, massacre!”, hi trobem una oportuna reflexió sobre la por i la crueltat: “(…) la crueldad feroz del hombre que, padeciendo el miedo a morir, ha aprendido a matar, y si la ocasión de hacerlo impunemente se le ofrece, no la desaprovechará. Es el miedo el que da la medida de la crueldad”. Una línia que desenvolupa en un altre relat (“La gesta de los caballistas”): “Se lucha ciegamente, obedeciendo a un impulso biológico que lleva a los hombres a matar y a un delirio de la mente que les arrastra a morir”. Per això les pauses, els moments de treva, són tan anhelats: “De la guerra y de la revolución ─pensaba─ lo peor es el sueño que se tiene siempre. ¡Si se pudiera dormir! (…) Había que ganar la guerra aunque no fuese más que para poder dormir. Luego haríamos todo lo demás” (del relat “Y a lo lejos, una lucecita”).
Però com constata l’autor, “unas tras otras, las columnas de milicianos quedaban aniquiladas tan pronto como entraban en fuego. El pueblo no sabía hacer la guerra” (“El tesoro de Briesca”). Tot i això, de sectaris n’hi ha a tot arreu, i és la por que tenen cap a l’home lliure i independent, allò que fa que, a parer de l’autor, molts d’aquests últims siguin condemnats: “Y murió batiéndose heroicamente por una causa que no era suya. Su causa, la de la libertad, no había en España quien la defendiese” (“Consejo obrero”).
Per altra banda, resulta commovedor el retrat que fa l’escriptor i periodista de diverses persones, com la Rosario per exemple. Poc després que aquesta miliciana acabés de ser afusellada per un grup de falangistes, un d’ells reviu el moment dramàtic: “No protestó, no chilló, no hubo que sostenerla ni levantó el puño, pero ¡cómo lloraba!” Rosario, la mateixa que unes setmanes abans havia salvat la vida d’un destacat franquista, un gest heroic que també van tenir altres individus. Llums enmig de la foscor.
Proper i fraternal ens apareix també Bigornia, un altre dels personatges en què l’autor s’atura amb més detall (i que de fet dona títol a un altre relat): “Pertenecía a esa última generación de obreros mecánicos que tienen todavía un cierto sentido humanístico del vivir y el trabajar”. Com tants altres, Bigornia també caurà víctima de la barbàrie.
Avui, més de 80 anys després d’aquells fets, alguns polítics i semipolítics, en discursos folls, irresponsables, portats per la ira, la ignorància i/o la mala fe, intenten fer reviure un llenguatge guerracivilista. No se’n sortiran. El seu propi odi els acabarà empastifant i, del tot despullats, aflorarà en ells tota la misèria moral.
Així que, encara que les circumstàncies siguin, sortosament, molt diferents, no hem de baixar la guàrdia. Per si de cas, continuen sent necessaris els Chaves Nogales i altres de la mateixa nissaga per advertir-nos i alhora denunciar, amb fermesa i coratge, tot allò que atempti contra la dignitat humana.
A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España. Manuel Chaves Nogales. Introducció de María Isabel Cintas. Libros del Asteroide, 2018.
Francisco de Goya. El perro (fragment), 1819-1823.
Nota:
A partir de la setmana que ve, La Nau provarà de transitar per altres rutes. Ja vam dir en el seu moment que de tant en tant calia innovar i fer coses diferents. I així ho hem anat fent, amb més o menys fortuna. Per tant, ara intentarem elaborar escrits que siguin més fragmentaris, formant, en el seu conjunt, una miscel·lània, en la qual hi puguin tenir lloc qüestions relacionades amb l’actualitat més immediata, recomanacions de llibres o de pel·lícules, pensaments diversos, poemes, fragments o esbossos de textos que poden acabar tenint un major abast… A veure com va. Un cop més, moltes gràcies per la vostra atenció. Salut.
LA NAU 