Les paraules provoquen vincles, però també poden sembrar odi. Hi ha ocasions en què fa la impressió que la batalla per la paraula s’està perdent, però on hi ha humanitat (i bondat) hi ha resistència i esperança.

Per començar, cal ser prudents sobre l’ús del llenguatge. Convé escollir amb precisió i responsabilitat quins mots descriuen millor i amb més exactitud un determinat fenomen. I, sobretot, no exagerar, i menys enganyar. Les paraules tenen un pes i una significació que apel·len al subconscient humà i no deixen indiferent, tal com ja havia expressat Václav Havel en el seu discurs de recepció del Premi de la Pau de l’any 1989 ( i que tenia per títol justament “Paraules sobre la paraula”). Enduts per la militància política o mediàtica n’hi ha que obliden això o ho ignoren conscientment. Aleshores, ja hem traspassat un límit i tot s’hi val per enderrocar i subjugar el suposat enemic.

Quan la paraula deriva del poder, sigui el que sigui, l’hauríem de sotmetre, sense dilació, a una anàlisi minuciosa de la seva credibilitat, encara que l’existència d’aquell ja ens vagi bé o afavoreixi els nostres interessos.

És ben sabut que no són pocs els poders, encadenant una mentida rere una altra, que han intentat escriure o reescriure la història per tal que s’ajustés més bé als seus interessos. Així, “cal tractar les paraules amb desconfiança, vigilar-les i ser conscients que, de prudència, mai no n’hi ha prou”, continua dient Havel. El polític i dramaturg txec cridava a la responsabilitat per la paraula i de la paraula, ja que es tracta ”d’una tasca essencialment moral”.

Mots com feixisme, barbàrie, terrorisme o democràcia han estat pervertits i utilitzats com a armes llancívoles contra l’adversari. Tot sovint, per exemple, parlem alegrament de democràcies plenes i consolidades, quan potser hauríem de dir democràcies en vies de desenvolupament. Tot i que, com estem veient, les forces reaccionàries estan sempre amatents per fer-les retrocedir o adaptar-les als seus interessos. I justament ho fan amb un llenguatge que no és innocent, parlant de llibertat o de justícia, així, en abstracte, i fins i tot reivindicant que són més demòcrates que ningú. Sempre ho han fet, però avui allò que les distingeix d’antics moviments totalitaris són unes formes diguem-ne més civilitzades.

Quan des del feixisme, el masclisme o el capitalisme més salvatge s’invoca la solidaritat, la igualtat o la sostenibilitat, ens diuen que, per molt que l’embolcall sembli bonic, el seu interior continua sent si fa no fa el mateix: l’odi envers l’altre, el guany econòmic en benefici d’uns quants, oprimint la resta… Mentre la paraula (i amb ella el món sencer), continua malgirbada i corrompuda.

Francesca Woodman. House 3. Providence, Rhode Island, 1976.