LLIBRES
Feu un comentari

Vincles

 

A L’arrelament, Simone Weil escriu: “L’esperit de veritat pot residir en la ciència a condició que el mòbil del savi sigui l’amor per l’objecte matèria del seu estudi. Aquest objecte és l’univers en què vivim. Què en podem estimar, sinó la bellesa? La vera definició de ciència és que és l’estudi de la bellesa del món”. Unes línies enrere, l’autora puntualitza que “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”.

Què ho fa que avui (però de fet des de gairebé sempre, hauríem de dir) la justícia, la veritat, l’amor o la bellesa, tan units entre sí (a parer de Simone Weil), restin desemparats, divorciats i, sovint, en la més absoluta indigència? És l’esperit de veritat absent de la ciència, de la religió o d’altres formes de pensament, com afirmava la pensadora francesa del seu temps? Què pot aportar, doncs, la ciència en relació amb les qüestions precedents, quan sabem que en ocasions ha servit a causes poc nobles, i molt sovint és víctima del desdeny del poder polític i econòmic?

Weil rebutjava la ciència merament materialista: “la matèria i la força cega no són l’objecte de la ciència”. El pensament no pot abastar-les, fugen per davant d’ell. Per tant, segueix dient, “l’objecte del pensament humà és, a la vegada, pensament”. Certament Weil hi donava un sentit espiritual, i considerava la investigació científica com una forma de la contemplació religiosa. En tot cas, heus aquí la connexió amb el cosmos, el nexe de l’ésser humà amb el món, amb la natura.

En part és un sentit semblant, potser més sensorial i no tan espiritual, el que expressava un jove Albert Camus a Noces, text publicat el 1938, poc abans que el continent europeu caigués en la desmesura i en l’horror. Justament parlava de les noces que ens uneix amb la bellesa del món, el lligam amb la terra. La unió que desitjava Plotí s’expressava aquí, a l’estiu d’Alger, “en termes de sol i mar”. Però també a Florència, un dels pocs llocs d’Europa on “he comprès que al cor de la meva revolta hi dorm un consentiment”.

Si he citat Albert Camus és, a més a més, perquè va ser ell, precisament, qui va editar L’Arrelament (L’enracinement), i altres obres de Simone Weil, un cop acabada la guerra. És un text inacabat, i la filòsofa francesa ja no la va veure publicada. Havia mort el 24 d’agost de 1943 a Grosvenor, Anglaterra, quan Europa encara no s’havia deslliurat de la barbàrie. Avui, potser caldria que tornéssim a pensar en la nostra necessitat d’arrelament.

Nous i no tan nous problemes ens assetgen, com els brots de feixisme o l’emergència climàtica. I és en aquest últim factor, on la ciència hi té una responsabilitat i un valor enormes si volem seguir gaudint amb el nostre planeta. Però sense la responsabilitat també dels polítics de torn i de nosaltres mateixos, tot això no servirà de res. I ja estem fent tard. La nostra actitud davant la natura hauria de ser com la d’aquell ocell en relació amb l’arbre en el qual descansa sovint. Ambdós es necessiten, potser un més que l’altre, però en la seva relació hi ha veritat i bellesa, encara que no puguem copsar-les a primer cop d’ull.


 

 L’arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà. Simone Weil. Traducció de Rosina Ballester. Edicions de 1984.

Echar raíces. Simone Weil. Traducció de Juan Ramón Capella i Juan Carlos González Pont. Editorial Trotta.

Noces /L’estiu. Albert Camus. Traducció de Lluís Calderer. Edicions 62.


 

kandinsky

Vassili Kandinski. Alguns cercles, 1926.

This entry was posted in: LLIBRES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s