CRÒNICA, LLIBRES
Feu un comentari

Vam fracassar

 

L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial.

El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al món.

El material resultant d’aquestes notes és una magnífica crònica, realitzada amb un estil precís, i literàriament impecable. Hilde Spiel se sent commoguda per la situació material i espiritual de la seva ciutat natal. Al seu voltant, comprova com alguns amics han mort, executats. Així mateix, simpatitzants i col·laboradors del nazisme proven d’adaptar-se a la nova situació, en una Viena dividida en quatre zones, administrades pels vencedors de la guerra: les tropes britàniques, l’Exèrcit Roig, França i els Estats Units.

Per tot arreu s’hi perceben edificis destruïts per les bombes, enormes quantitats de runa obstrueixen portes i accessos. En canvi, esglésies i palaus barrocs continuen intactes. Enmig del desgavell, hi ha un petit miracle: la música, i en particular l’òpera. Un sentiment ambivalent, però, corprèn l’autora: “Quan penso que això ja no és casa meva sento una barreja de dolor i satisfacció”.

El llibre conté fragments que palesen lucidesa, nostàlgia i denúncia. Spiel constata una certesa terrible que involucra tota una generació: “Vam fracassar”. No s’estalvia, tampoc, retrets als que van ser els seus conciutadans: “… D’un país on la gent desfoga totes les passions, en comptes de reprimir-les artificialment. Aquí les disputes es resolen amb les mans, no amb simples paraules; però, malgrat la seva grolleria, la gent conserva la decència íntima i un sentit innat de la justícia”.

El retorn li evoca també la infantesa, viscuda a Heiligenstadt, llogarret situat en un dels districtes de la capital, però que va ser municipi independent fins al 1892. Precisament aquest lloc va tenir una significació especial en la biografia d’un músic, vienès d’adopció i d’esperit universal: Beethoven.

La Viena de la postguerra va ser el símbol d’una Europa destruïda que volia renéixer després de la seva caiguda als inferns. Llegint el llibre no ens hem pogut treure del cap les imatges de la mateixa ciutat tan ben representada a The third man (El tercer home), la magistral pel·lícula dirigida per Carol Reed i protagonitzada entre altres per Orson Welles, basada en la novel·la de Graham Greene.

Hilde Spiel retroba diverses persones que va conèixer i que van sobreviure a l’horror. Per exemple, l’Anna, que va ser una minyona de la seva família, i que li parla del destí de moltes altres persones que havia oblidat: “D’una cosidora geperuda em diu que van deportar-la i no se n’ha tornat a saber res més. Una noia desvergonyida que trafica amb tabac té un fill il·legítim d’un soldat alemany. Un metge jueu s’havia amagat i el va denunciar un pacient a qui havia guarit d’una greu malaltia”.

La periodista també visitarà el Herrenhof, que va ser el cafè literari més important de Viena entre els anys 20 i 30, ara mig apagat i buit. Ja mai més no tornarà a ser el mateix. Un altre conegut li parla de l’Annie Gadoll, la noia que es movia en ambients revolucionaris, més tard resistent contra els nazis i executada poc abans de l’arribada dels russos. Hilde evoca en un altre passatge el que va ser el seu professor de filosofia, l’insigne Moritz Schlick: “Pensador d’una claredat cristal·lina, un gentleman, i l’home més modest que jo hagi conegut mai (…)”. La seva fi, però, va ser la de tants altres: mort a trets, a l’escalinata de la Universitat de Viena, per un estudiant proper a l’extrema dreta. Sota “un cel cada vegada més fosc, travessat per un llampegueig ominós”, l’assassinat de Schlick va reforçar la decisió de Hilde d’abandonar el seu país.

La crònica inclou també entrevistes amb jueus supervivents dels guetos i dels camps de concentració, i que malviuen en barraques. La majoria s’han declarat apàtrides, volen fugir d’una Europa convertida en un cementiri i anar a Palestina, l’únic país que els queda.

Mentre, Hilde Spiel ha iniciat un moviment pendular: “Tornaré a Anglaterra i visitaré sovint el continent. Hauré de provar una vegada i una altra, i una altra, on és realment casa meva.”

Finalment, acaba tornant a Viena, on mor l’any 1990. Potser la seva generació va fracassar, però també molts, entre els quals ella mateixa, ens van salvar del nazisme i del feixisme, tot i que la lluita no es va acabar ahir. Cal persistir sempre. De Hilde Spiel ens queden també els seus escrits, com aquesta lúcida i commovedora crònica. No se la perdin.


 

*Retorn a Viena. Hilde Spiel. Traducció de Marc Jiménez Buzzi. Edicions de la ela geminada, 2019.


 

viena2

David Seymour, Chim. Viena, 1949. Soldats soviètics en el Prater.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s