Sí, és ell… O potser ella. En el bell mig del carrer s’ha posat a caminar. Es mou amb fragilitat, talment com si anés a caure; i quina mirada! Què ens vol dir? Tot i res, possiblement. Sembla que busca quelcom, però què? L’alteritat, potser? La gent li passa pel costat i ni tan sols fa l’esforç per mirar-lo, ni s’han adonat de la seva existència! Què n’és de difícil tot plegat, quina càrrega més feixuga ha de suportar!

Els carrers són més i més estrets… Tanmateix, continua caminant. La dignitat mai no l’ha abandonat. Lleugera i sòlida a la vegada. A on el portarà el destí?

Segueix avançant, amb la mirada fixa a l’horitzó. De tant en tant dona un cop d’ull a la dreta i a l’esquerra, però mai no ho fa cap enrere. Sap que, com li va passar a Orfeu, això el podria condemnar.

Els carrers per on passa poden ser els de qualsevol ciutat del món. Però també trepitja camins i boscos. Potser cerca amor i comprensió, i no els troba. O no desitja res, i només vol que se’l deixi tranquil. Vagareja sense un objectiu fix, donant voltes i més voltes, també a l’entorn de si mateix. Voltes immenses que gairebé semblen rectes.  És potser aquest fer i aquest anar fent el consol a la seva trista existència ─ el sentit recobrat d’una vida─?

La fotografia que encapçala el text és d’Ellen Auerbach. Big Sur, Fog (1950).