A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics.

En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo.

Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir.

És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però ningú no fa res. Els que invoquen la llibertat individual no semblen preocupar-se, en canvi, pel dret que tenen els no fumadors a respirar un aire lliure d’elements tòxics. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat ni solidaritat. No es tracta de prohibir, n’hi ha prou amb el respecte i el sentit comú.

Amb l’entrada en vigor de la Llei del tabac fa 10 anys, no s’ha avançat més durant tot aquest temps. La salut segueix no sent prioritària. Fins quan?

La fotografia que encapçala el text és d’Eugène Atget. Café, Avenue de la Grande-Armée, Paris, 1924-25.