Dies estranys, inorgànics, desig de sol i de somriures. Monotonia? No exactament, o potser sí. Hi pot haver monotonia en una vida activa, en el treball, en temps de confinament… Pot arribar a ser bonica, però també horrible quan esdevé, en paraules de Simone Weil, una perpetuïtat sense canvis.

No veiem el final, però sabem que un dia tornarem a reprendre allò que havíem deixat, i tot girarà de nou. Retrobarem l’harmonia o el caos, segons el cas. És preferible, tanmateix, estar subjectes o no perdre massa de vista un sentit de l’existència circular: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç” (S. Weil, La gravetat i la gràcia).

El sol, el cel, els núvols, els arbres o els ocells saben el que passa? Saben que són pocs, ara, els ulls que els miren? Senten un buit, com nosaltres?

“Al costat de la responsabilitat, hi ha la solidaritat. Més enllà, hi ha l’hospitalitat”. (Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat, 1989).

Hi ha morts cada dia, masses. S’ha d’aturar això. La corba, però, creix. No agrairem prou la tasca que fan totes les persones que treballen en l’àmbit sanitari, i en altres llocs, per combatre la pandèmia i alleugerir l’angoixa de la gent. Una lluita immensa.

En els últims dies s’ha parlat molt de La pesta, d’Albert Camus. Crec que és un llibre necessari, urgent fins i tot; ho era abans i ho és ara. Una lliçó d’humanitat i de solidaritat. Com s’actua davant d’un drama inesperat? El comportament humà, tan imprevisible. Les grans qüestions de la condició humana hi són presents: la por, l’amor, el sofriment, la llibertat, la fraternitat, la honestedat.

Novel·la publicada el 1947, Camus la pensa i en fa els primers esbossos uns sis anys abans: seguim el rastre de les notes que va escrivint als Carnets. A finals de 1940,  amb l’ocupació nazi de França, Camus torna a Algèria, a Orà concretament. Una ciutat d’una “lletjor sense límits”, on no fa pensar que hi hagi algú que pugui escriure quelcom sobre ella. Tanmateix, “aquesta idea és a vegades temptadora”.

Dolor de la separació. Rambert, el periodista, pot marxar de la ciutat i retrobar el seu amor, però prefereix quedar-se. El metge (Rieux) que lluita contra la mort, dia sí, dia també. Camus, al desembre de 1944, anota: “Hem de servir a la justícia perquè la nostra condició és injusta, contribuir a la felicitat i a l’alegria perquè aquest món és dissortat. Així com no hem de condemnar a mort. Ja que tots estem condemnats a mort”.

La pesta: una crònica, un testimoni a favor dels empestats, un record de la injustícia i de la violència que els havien estat fetes, i per dir “allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu” (La pesta, traducció de Joan Fuster, Edicions 62).

Camus: la revolta contra el sofriment, la dignitat de l’ésser humà per damunt de tot. Influït per Dostoievski, s’escandalitza, com Ivan Karamazov, davant del dolor i la mort d’infants innocents, un fet injust i injustificable, encara que el fi sigui assolir una harmonia eterna, una vida de pau i de tranquil·litat per a tothom.

És Ivan, en un diàleg amb el seu germà petit Alioixa, i en un dels passatges més cèlebres de Els germans Karamazov (“La rebel·lió”, capítol 4 del llibre cinquè) qui escriu: “Jo vull perdonar i abraçar, vull que ningú no sofreixi. I si els sofriments dels infants van servir per a completar el conjunt de sofriments que eren necessaris per a comprar la veritat, per endavant afirmo que tota la veritat no mereix aquest preu”. Una noble lliçó.

El dolor que provoca la separació. Un món escindit. Un món ferit.

Piergiorgio Branzi. Adriàtic, 1957.