Quan va començar el confinament vaig recordar un dels pensaments de Pascal, escrit a mitjans del segle XVII: “He descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una habitació”. No poca veritat hi ha en aquestes paraules, encara que en l’època dels mòbils i demés pantalles, puguin ser, en part, desmentides, o no.

En tot cas, calia afrontar la nova situació amb tranquil·litat i coratge, per no acabar trastocat. Sobretot perquè davant nostre s’obria un oceà no exempt de riscos i d’incerteses, però també amb algunes informacions i contrainformacions poc sòlides.

Des del primer dia se’m van presentar a casa dues monotonies ben diferents. L’una, que ha resultat ser una lleial i entranyable companya, m’ha donat serenor i una felicitat modesta. L’altra, a despit meu, també ha tingut el seu lloc a taula. Feia pinta, ja des del moment que va traspassar el llindar de la porta, d’una perpetuïtat sense canvis.

Com podia amainar el poder d’aquesta última? La solució em va venir, novament, dels llibres. A l’atzar, vaig trobar una reflexió de Simone Weil: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç”. Així que, ja ho podeu endevinar, em vaig posar a dibuixar circumferències i cercles en l’aire, en les parets blanques, en l’atzur del cel o en els llençols estesos en els terrats daurats.

Els dies desfilaven somorts, estranys, inorgànics. Però amb la certesa d’haver pogut amansir, finalment, la impaciència, i deslliurar-me de la monotonia atroç. Les finestres, en canvi, continuaven tenint una funció ambigua: un lligam imprescindible amb el món exterior, però alhora em suscitaven una certa malenconia, i un desig insuportable de blau i de verd.

Per sort, mirava amunt i veia passar núvols baixos, com estrelles joves, i estornells perseguint ombres i llum alhora. Això em calmava.

Fins que un dia ens van anunciar que ja podíem gaudir de més claror. I vam començar a saber, a batzegades, això de la “nova normalitat”. La gent, d’immediat, es va fer preguntes. De tot plegat, en sortirà una societat menys individualista i més solidària, o viurem, en canvi, en un món més vigilat i tancat en si mateix? Una societat hiperconnectada vol dir més comunicada? L’autoritarisme continuarà pujant esglaons, i serem, novament, testimonis impassibles com un altre virus, el feixisme, s’escampa més i més?

Ara, quan hem pogut sortir finalment a fer un tomb, m’he sentit estrany a la meva ciutat, a la natura que ha resistit i s’ha expandit. Estrany també al cel net, als carrers mig buits, sense gairebé cotxes. Estrany, però satisfet. Ara ja no dibuixo només circumferències, sinó també el·lipses i espirals damunt l’herba de parcs i jardins.

Aquest món, que no havia vist mai, ens dona unes quantes lliçons per quan el caliu humà, la cultura o l’ensenyament puguin tornar en tota la seva esplendor. En part, doncs, el món d’aquests dies també el vull amb mi.

Hem vist grans mostres de tendresa i de solidaritat. És un motiu de confiança. Certament, manllevant les paraules d’Albert Camus, hi ha alguna cosa que s’aprèn enmig de les plagues, i és que hi ha en l’ésser humà més coses dignes d’admiració que de menyspreu.

He estat temptat de titular aquest article amb el nom de Interluni, en comptes de Interludi. Tot i que és una paraula més tècnica, em sembla que és una metàfora excel·lent per la situació descrita. En la seva Aportació a la terminologia geogràfica catalana (1998), Marc-Aureli Vila fa la següent definició d’interluni: Temps en què la Lluna és invisible, en passar de vella a nova.

Edward Hopper. Chair Car, 1965.