És com una remor transparent, un salt d’aigua en un dia radiant. La sentim propera, la seva és una veu íntima, càlida. Com Homer, hi descobrim una amalgama de realitat i llegenda, mentre llegim admirats el que ens diuen d’ella diversos testimonis. Però la seva obra fragmentària, els seus versos solts, ens parlen d’un ésser humà concret de carn i ossos, una poeta que comunica el desig d’amor i de bellesa, la soledat o el pas del temps. Com Odiseas Elitis, nosaltres també podem parlar de Safo com d’una contemporània nostra: “En la poesia, com en els somnis, ningú no envelleix”.

Safo és de Lesbos. Floreix cap al 600 a.c, en plena època arcaica, compatriota d’un altre gran poeta, Alceu, i de Pítac, legislador de l’illa durant deu anys i considerat un dels set savis. També és l’època de Soló, Tales o Anaximandre. Si fem cas de la data de la seva mort, el 580 a.c., enguany commemorem els 2600 anys. Sabem que va tenir una filla de la qual només en sabem el nom, Cleis (com la seva mare), i tres germans.

Lesbos, terra de vins i de mariners, va ser un punt estratègic del comerç entre Grècia i Egipte. Però també és un feu de conflictes en aquells anys: lluites de poder sense treva entre famílies nobles, aristòcrates recelosos de perdre els seus privilegis i ascensos i caigudes de tirans. Ella mateixa va passar uns anys exiliada a Sicília, entre el 605 i el 590 a.c.

Però en temps agitats, hi ha espai també per l’amor. Safo estima dones i homes alhora: allò que una estima és el més bonic, va escriure. Poeta i cantora, excel·leix amb la lira. Però en la seva producció no hi ha només un lloc pels sentiments íntims, sinó també ens parla de la col·lectivitat, de la seva pàtria o de la sort dels navegants.

Per un moment, imaginem-la amb altres noies, allà, en el santuari o temple de Messon, al centre de l’illa, però no massa lluny del port. S’hi fa una celebració anual en honor a la deessa Hera, a la qual se li demana un retorn feliç a casa dels viatgers embarcats. Ens fa pensar en l’Odissea. En altres llocs del Mediterrani trobem temples dedicats a Hera, protectora dels navegants: Nàucratis, Crotona, Tarquínia, Tassos, Corint… I no podem obviar el paper important que juguen les dones en aquestes societats antigues.

Al segle XXI, si encara existís a Lesbos aquest santuari, alguns invocarien una feliç travessia pels immigrants que intenten arribar a Europa, i contrarestar, així, la indiferència de bona part del món, o el silenci dels mateixos déus.

Des del port de Lesbos, Safo potser va veure marxar el seu germà Caraxo, que era comerciant de vins, cap a Nàucratis, a Egipte, on s’acabarà enamorant d’una cortesana anomenada Dòrica.

Som al capvespre, pel terra vessa púrpura: és el senyal que han deixat els jacints trepitjats pels pastors que tornen a casa. Ja de nit, la lluna il·lumina “la terra com plata”. Safo se sent inquieta:  “Eros ha sacudido mis entrañas/como un viento abatiéndose en el monte/sobre las encinas”*. Arrossegada pel déu de l’amor, que desmaia els membres, “dolç animal amarg que repta irresistible”.

En un altre dels seus poemes conservats, Safo comença descrivint una poma vermella i acaba amb una fam infinita: “Como la manzana dulce se vuelve roja en la rama,/ alta sobre la más alta y olvidada de los cosechadores/ (pero no la han dejado por olvido: es que no la pudieron alcanzar…).

Com apunta Aurora Luque en el comentari del poema, en la branca més alta de l’arbre “está lo deseable como inaccesible, o viceversa. Lo deseado es único; los deseantes, múltiples. Lo deseado es poderoso; los deseantes, impotentes”.

El món de Safo és molt diferent del nostre, certament, però els seus anhels, les seves inquietuds o en part també el paisatge en són familiars. El cel, el mar o els núvols són elements que compartim. Excepte quan veiem en el firmament el traç deixat per un avió, o en el mar, un plàstic llançat impunement.

En un món tan interconnectat com el nostre, un fet insignificant pot tenir conseqüències que poden afectar a milions de persones. El món és com una xarxa constituïda per unitats petites lligades entre si, des de persones fins a ordinadors i empreses multinacionals.

Els matemàtics han demostrat que són suficients unes poques connexions a l’atzar, perquè a partir de xarxes molt grans es converteixin en allò que s’anomena “móns petits”, en què qualsevol individu pot entrar en contacte amb un altre passant per pocs intermediaris. Això té avantatges, naturalment, però també certs perills. Ho hem vist amb la propagació dels virus. El repte, doncs, que tenim per endavant és immens.

És recomanable tornar als clàssics en aquests temps d’incerteses, d’indiferències o d’excessos. A menys que es tracti, com cantava Safo, de la disbauxa produïda per l’amor.

---

 

 Safo. Poemas y testimonios. Edició d’Aurora Luque. Acantilado, 2020.

---