Ningú no va saber mai quant de temps portava allà. Alguns deien que va néixer amb la ciutat. D’altres, que ja hi era de molt abans. Allò que sobtava més era el seu moviment, força peculiar: es desplaçava seguint el perímetre urbà, dia sí, dia també. Desafiava el vent. A les nits serenes, s’aturava. Semblava un drap deixat de qualsevol manera damunt d’un mirall resplendent. Podia prendre múltiples formes. Tothom hi havia dit la seva: una gavina esmaperduda, un rostre devastat, una nau futurista. Els científics no sabien com explicar el seu comportament, ni la seva suposada immortalitat. S’havien proposat diverses teories, però no n’hi havia cap que fos plenament satisfactòria. Els poetes li havien dedicat versos, però cap d’ells no havia sabut captar el seu esperit.

En aquests segles, la seva mirada va ser testimoni de tota mena d’esdeveniments, i per tant, del dolor i de l’alegria dels habitants de la ciutat. N’havia escollit uns quants a l’atzar: el noi gras que sempre anava sol, la noia bonica d’expressió trista o l’infant que plorava sense motiu aparent. Havia vist passar, frec a frec, moltes ànimes. Encara recordava la darrera guerra com si fos ahir, el setge cruent que va patir la ciutat i, a la fi, els esclats de joia que van seguir a l’alliberament.

Gràcies a la llum que passava a través seu podia entrar a les cases. Però, amb els anys, l’aire s’havia embrutit. Es compadia dels homes, i no volia jutjar-los. El sofriment dels innocents, tanmateix, li semblava injust i injustificable. Però amb els qui tenia una relació especial era amb els arbres i les plantes. Aquests no havien deixat mai d’admirar-lo. L’associaven amb l’aigua i amb la llum.

Quan els homes van desaparèixer de la Terra, va caure en una profunda depressió. I com els seus companys havien fet tantes vegades després d’una tempesta, ell mateix també va desaparèixer.

Però abans de la nostra caiguda definitiva, a menys que ja disposem dels mitjans i de la capacitat tecnològica per instal·lar-nos en altres mons, l’home haurà habitat potser en ciutats subterrànies, a la manera del film Metròpolis, de Fritz Lang. Com talps, tindrem la terra damunt del cap, i del cel ja no recordarem ni els seus colors: “Hem estat creats per caminar drets, no pas de quatre grapes. Els nostres braços i les nostres mans no estan fets per trepitjar la terra, sinó per treballar, per abraçar el nostre proïsme estimat i per elevar-se al cel. També ens diferenciem dels animals en això: en el fet que tan sols nosaltres, entre totes les criatures de la creació, disposem de la facultat d’allargar els braços i les mans envers el cel”. (L’Anticrist, de Joseph Roth. Traducció de Pilar Estelrich i Arce. Adesiara editorial).

La fi de l’Estat basat en la violència, el racisme institucional o el poder adquirit per dret diví o de sang, està a punt de desaparèixer. Ja no es tracta de si és més o menys legítim (en tot cas les lleis les fa i les aplica el mateix poder; en la majoria de vegades ni es consulta a la ciutadania), sinó que es tracta d’una qüestió d’ètica i de justícia.

“L’Estat parla de llibertat. I al mateix temps tota la seva organització està basada en la violència, que és contrària a qualsevol llibertat”. Amb més o menys convicció podríem subscriure encara aquestes paraules de Lev Tolstoi, tot i que la violència pugui haver adoptat unes altres formes més subtils. O no.

En situacions intricades com les actuals, l’ésser humà hauria de ser novament conscient sobre l’actitud que cal prendre en el món, en la relació amb els altres i amb la natura. Com no hi pot haver llibertat sense justícia (i viceversa) tampoc no hi pot haver llibertat sense responsabilitat. Podem caure encara més avall, o bé elevar-nos fins al cel, amb els peus ben plantats a terra.  Podem arraconar el pensament crític i deixar-nos seduir pel poder o la violència, o bé cooperar amb els nostres semblants, refermar els valors humans, i renovar l’aire viciat que enterboleix una existència integral.

J. Craig Annan. The Riva Schiavoni, Venice, 1904.