No és un fenomen nou ni fa pinta que arribi a exhaurir-se mai del tot. Hi ha periodistes de partit, devots a ultrança d’una ideologia concreta. D’altres, ni això: són tan mediocres que, segons com bufi el vent, es posen un barret o un altre. Per sort, la immensa majoria, amb més o menys passió, això sí, prenen partit per la veritat, i exerceixen amb rigor i honestedat la seva professió.

Aquests dies, revisant la magnífica antologia de les entrades més rellevants de L’Enciclopedie*, el magne projecte il·lustrat dirigit per D’Alembert i Diderot, hi he trobat un article que porta per títol Periodista, signat precisament per aquest últim.

En aquella època, almenys en el sentit que li dona Diderot, periodista s’entén com l’autor que escriu resums i emet judicis sobre obres literàries a mesura que s’escriuen i es publiquen. Si resseguim autors anteriors que hagin destacat en aquesta professió probablement destacaríem l’anglès Daniel Defoe, per la innovació i l’amplitud de la seva obra.

L’article esmentat de Diderot el trobo molt vigent encara. Un periodista, segons l’escriptor francès, hauria d’estar compromès amb el progrés de la ment humana i amb la veritat. En canvi, abans i ara, la mentida, l’exageració o l’interès de partit ocupen un lloc preeminent en la ment d’un nombre no menor de periodistes. No és a causa només de twitter i de les noves tecnologies, però és cert que el fenomen s’ha inflat encara més d’uns temps cap aquí. Ho veiem diàriament: en la televisió, en la ràdio o en els mitjans escrits. Aquesta classe de periodistes i d’actituds no són infreqüents.

Afirma Diderot: “(…) No basta con que un periodista tenga conocimiento, también debe ser justo”, ja que sense aquesta qualitat “acabaría elogiando obras menores y despreciando obras a las que hubiese tenido que alabar”.

Per ser crític de qualsevol tipus d’obra, el periodista cal que tingui talent per jutjar la lògica dels arguments, el gust desplegat i l’originalitat dels enfocaments.

Diderot no perdona aquell autor que escriu amb el to desagradable dels qui s’han entregat a les consignes d’un partit. Recomana en l’exercici de la professió un entusiasme mesurat i justificat. Cal que escrigui, a més, amb claredat i senzillesa (tot i que això també va amb l’estil de cadascú). A més, remarca un aspecte interessant: el periodista ha d’elogiar amb rigor i criticar sense insultar.

Són saludables també les aportacions que fa, per exemple, Anton Txékhov sobre l’art d’escriure, i que són aplicables també al periodisme.

L’autor rus es cuidava prou de jutjar o parlar sobre allò que no coneixia i no comprenia. Txékhov, que era metge, va visitar el 1890 l’illa de Sakhalin, en els límits de l’Imperi rus, al Pacífic. Allà eren deportats els condemnats per assassinat i per delictes polítics. A la tornada va escriure un llibre on mostrava i condemnava les condicions dels reclusos.

En una carta al seu amic i editor Alexei Suvorin, afirma: “Ho he vist tot; no obstant, ara no es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist”.

En els seus contes, influïts per l’experiència d’aquest viatge, intenta “retratar fidelment la vida”. Reclama objectivitat, que no vol dir neutralitat i, novament, exhorta a escriure amb senzillesa i sinceritat.

Si la literatura, però també el periodisme amb intenció literària, és un art, Txékhov deia precisament en relació a això que “mai no es pot mentir. L’art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida (..) En l’art no es pot mentir”. Cal alliberar-se, doncs, de la mentida i la violència. Això també és vàlid en la política i en qualsevol altra activitat que fem a la vida.

I en un altre text, l’escriptor rus afegeix: “L’esperit de partit, especialment quan és mediocre i estèril, no estima la llibertat i l’amplitud de mires”.

Finals de setembre de 1762. Diderot, en una carta a la seva amant Sophie Volland, diu, en referència a l’Enciclopèdia: “Aquesta obra produirà segurament amb el temps una revolució en els esperits, i espero que els tirans, els opressors, els fanàtics i els intolerants no guanyaran. Haurem servit a la humanitat”.

Cadascú, en la seva tasca, en el seu ofici, en la vida en general, hauria de tenir en compte aquestes paraules. Perquè els individus enumerats més amunt no puguin guanyar. Aleshores potser sí que un edifici més humà i acollidor pot ser bastit sense perill d’esfondrar-se.

*La Enciclopedia. Compilat per Gonzalo Torné. Editorial Debate, 2017.

Brassaï. París, 1932.