Llibre profund, de tast lent. Millor, doncs, glop a glop, i amb veu alta, com si recitéssim un poema. Pensaments a la vora de la llum d’una espelma: són llum, ja. De sobte, una flama més intensa, gairebé com un llampec:

La vida s’escriu amb la saba dels nostres arbres.

La mort es llegeix en les seves fulles esgrogueïdes.

La vida i la mort també es poden llegir en una espelma. Al cap i a la fi, les formes de les fulles de molts arbres les veiem en una flama, com breus fotogrames. A més, la fulla i la flama, s’estremeixen de manera semblant amb el vent, i amb el pas del temps.

Llegeixo que Edmond Jabès, el seu autor, és l’escriptor de l’exili, del desarrelament, del desert, de la paraula, del traç i del silenci, de la tradició jueva del llibre.

Per primera vegada s’ha traduït una obra seva al català, El llibre de l’hospitalitat*.

L’odi és clausura.

Filferros espinosos.

La fraternitat, una mirada; l’hospitalitat, una mà. Si apartem la mirada, difícilment donarem la mà.

Excloure és, d’alguna manera, excloure’s. El rebuig a la diferència condueix a la negació de l’altre. Oblidem que “Jo” és, ja, dir la diferència?

Qui exclou, s’exclou. Qui planta un mur, exclou i s’exclou. Quan la dreta extrema i l’extrema dreta exclouen, s’exclouen. Què succeeix aleshores amb la democràcia, la fraternitat i l’hospitalitat?

El savi és aquell que sosté que el Tot és en el No-res i que el No-res és una pregunta.

L’univers, el Tot, sorgeix del No-res. El No-res sempre portarà amb ell una pregunta, potser la gran pregunta. Tot misteri va lligat a una pregunta.

Per exemple: Déu, si existeix, és el Tot o el No-res? O és les dues coses alhora?

Si Déu és amor i compassió, perquè hi ha persones que l’utilitzen per imprecar exclusió, càstig o venjança? Per què tants creients convençuts fan costat a opcions polítiques que fomenten la mentida i l’odi?

Ho he llegit en algun lloc, però no recordo on, o potser m’ho invento. Quan Déu va crear el món, ja en el primer dia va deixar la porta oberta, perquè hi passés tothom. En el sisè dia hi va entrar el darrer estadant: l’home i la dona. Aquests no va tancar la porta. Per oblit, o perquè no sabien que serien els últims a entrar. La qüestió és que amb la porta oberta també hi va entrar el mal. Ara bé; no sabem, però, si el mal ja havia entrat abans que apareguessin l’home i la dona, o hi va entrar després de l’arribada d’aquests. Tampoc no queda clar si és l’home o la dona els qui havien de tancar la porta, que només eren uns convidats, almenys de moment, o Déu, que era l’amo de la casa. Potser, quan anaven entrant totes les coses i tots els éssers, un per un, si Déu hagués tancat la porta cada vegada, aleshores hauria pogut identificar el mal. En fi…

El mal pot tenir la forma de l’exclusió i l’odi. Qui exclou, s’exclou. Qui juga amb lleugeresa amb un cop d’estat, per exemple, és un inepte i un irresponsable, i no mereix seguir ni un minut més en la política. Qui escampa odi i mentides, sabent que són mentides, ja sigui un polític o un periodista, no sap què és tenir una actitud ètica, ni coneix els valors primordials que haurien d’acompanyar la seva tasca. No cal excloure ningú, fins i tot al qui exclou; cal combatre’l dialècticament, amb la raó i amb el cor.

La honestedat: un plat que molts encara no han tastat. Potser perquè no hi veuen cap rèdit polític i econòmic. I és trist que sigui així.

---

 

*El llibre de l’hospitalitat. Edmond Jabès. Traducció de David Cuscó i Escudero. Editorial Flâneur, 2019.

---