Abdera fa molt de temps que va deixar d’existir. Del segle V a.c., per exemple, només en queden unes quantes ruïnes. El temps i l’home en són responsables. Les úniques coses que no s’han mogut i s’han conservat intactes són el mar, la llum i el vent.

A Abdera, polis situada a la costa de Tràcia, hi va néixer un dels grans savis de la humanitat. No sembla exagerat afirmar que gairebé tota l’enciclopèdia del saber d’aquella època estava concentrada en la seva persona. El seu nom: Demòcrit. Va escriure nombrosos llibres, sobre temes d’allò més diversos. Però, com la seva ciutat, no se n’ha conservat pràcticament res, només alguns fragments i testimonis de filòsofs posteriors. El mateix Aristòtil en parla, encara que només sigui per refutar les seves teories.

Les pedres que resten, les pedres que canvien de lloc, les pedres que marxen i vénen. Temps de les pedres mogudes pel temps, pels homes i pel vent. Però també poden prendre un altre significat:

Primer va ser el temps de les plantes,

després el temps de les bèsties,

en tercer lloc el temps dels humans,

i ara ve el temps de les pedres.

 

Qui sent parlar les pedres

Sap

Que només quedaran les pedres.

 

Qui sent parlar els homes

Sap

Que només quedaran les pedres.

 

(El temps de les pedres, Erich Fried. Trad. M. Carme Serrat)

 

Podrem seguir donant testimoni de la bellesa del món, i cercar les paraules exactes que ens puguin redimir?

Demòcrit desitja conèixer, vol saber-ho tot. Investigar les últimes causes de totes les coses.

Per això viatja, i molt. Viatja fins a Egipte per aprendre geometria, a Pèrsia amb els caldeus, i navega pel Mar Roig. Potser, fins i tot, visita Etiòpia i L’Índia.

La realitat segons Demòcrit és formada pel buit i per unes partícules indivisibles anomenades àtoms. Quan s’uneixen acaben formant totes les coses. Hi ha mons infinits, i tot el que existeix té un principi i un final. Aquest materialisme és precedit per un altre que proposaven Carvaka i els seus seguidors, a L’Índia. En va tenir coneixement el filòsof grec?

La física, la medicina, les matemàtiques, l’ètica, l’educació o la música són només alguns dels seus interessos. Així: “La medicina guareix mals del cos, el saber deslliura l’ànima de patiments”. L’educació és essencial per a la formació intel·lectual i moral de les persones. La qualifica com un petit refugi per als dissortats, i defensa l’esforç constant, la persuasió i l’exercici com a instrument pedagògic fonamental.

Fou, a més, un brillant escriptor, segons diversos testimonis. El seu estil clar, directe, poètic, és comparat amb el de Plató.

Cosmopolita i demòcrata, considerava que la pàtria de cada home és el món. Contemporani de Sòcrates (tot i que molt sovint és inclòs en els presocràtics), va rivalitzar amb Plató. Aquest, curiosament, no l’esmenta mai en els seus escrits.

Durant segles fou confinat a l’ostracisme i al silenci, més i tot que Epicur i Lucreci, seguidors de la teoria atomista. Plató i Aristòtil van regnar durant mil·lenis, però els indicis ens fan pensar que Demòcrit fou tan gran com ells dos.

Com diu Ángel Cappelletti,* Demòcrit va fer un pas decisiu en la construcció de la consciència moral dins del pensament grec. Sosté la primacia de l’interès comú, en la mesura que aquest és condició i garantia de tot interès personal.

Avui, en temps de pandèmia o de post pandèmia, és una actitud que convé tenir present.

Tot passejant (en la imaginació) per entre les ruïnes d’Abdera, en el silenci del crepuscle, només trencat pel vent i per les ones del mar, ens podem fer una idea de com devia ser la ciutat en el segle V a.c. En aquesta època hi va néixer un home que va fer tot el possible per cultivar la tranquil·litat d’esperit, i escriure sobre tot allò que havia vist en els seus viatges, en els límits del món conegut. La seva immensa obra viurà sempre en un silenci etern.

silenci  silenci  silenci

silenci  silenci  silenci

silenci               silenci

silenci  silenci  silenci

silenci  silenci  silenci

(Silenci, Eugen Gomringer. Trad. Feliu Formosa)

---

 

*Mitología y filosofía: los presocráticos. Ángel J. Cappelletti. Ediciones Pedagógicas, 1986.

---