És recomanable avançar amb passos curts i segurs, que no fent-ho amb una gran camallada i trobar-se de cop amb el camí barrat. L’atzucac equivaldria a una nova clatellada, més profunda que la primera i, en conseqüència, un nou confinament, amb tot el que implica de desànim i frustració.

Xino-xano, doncs. Apel·lem a la responsabilitat i a la consciència individual. No només per la protecció i la cura d’un mateix, sinó també tenint present els altres, en especial les persones més vulnerables.

I, tanmateix, hi ha un desig de tocar-se, d’abraçar-se…

Mentre, podem anat temptejant una forma de vida alternativa, en què el seny, la mesura i un consum responsable siguin factors a tenir més en compte. Més que una possibilitat, és una necessitat vital i urgent. Aturem el món, o serà el món, enfollit per tota mena d’estímuls dissonants, el que ens arrossegarà a l’abisme.

A la Terra li convé que el món deixi de rodar tan de pressa. Aturem, una mica, el temps, i comprimim, una mica, l’espai.

Fem una pausa i cultivem l’essencial, començant pel nostre propi espai, refent la cohabitació amb el temps i creant noves formes d’empatia.

“Si els astres estiguessin immòbils, el temps i l’espai no existirien” (Maurice Maeterlinck).

Toquem lleugerament els astres, i el temps i l’espai s’avindran amb la vida humana. Més ben dit, serem nosaltres els que tornarem a sintonitzar amb el fluir de la naturalesa.

Una altra cosa és que, sense la matèria, l’espai ja existís. El temps també, o contràriament va néixer i morirà amb aquesta?

Plou, i ens complau el ritme creat; l’aigua com un tot, el davallar continu més que un gota a gota, que és la cara discreta del fenomen.

Carrers buits, núvols blancs fluint amb parsimònia en un cel gairebé negre. El temps que passa lentament. Silenci, un silenci delicat que és sobretot espera. Espera de què? Quines preguntes li podem fer al silenci?

Hi ha una distància que no percebo bé, un gest ínfim, una mirada. Vulnerabilitat. L’ésser humà és, per sobre de tot, vulnerable.

En la quietud, en una certa immobilitat, pot l’ànima elevar-se?

L’obra de Fra Angelico, en l’alba del Renaixement, ofereix simplicitat, humilitat, no hi ha a penes sensació de moviment. Són pintures commovedores sense ser dramàtiques. Contenen, a més, una llum especial. No cal ser creient per admirar-les. Com la música de Bach, pertanyen a la humanitat sencera, encara que la devoció religiosa caracteritzés i inspirés els dos artistes. Pintaven i componien com si estiguessin fent una oració. Benvinguda oració, en tot cas.

En canvi, ja en el crepuscle del mateix període, Tintoretto crea un món agitat, dramàtic, tens, excèntric fins i tot. Anuncia una nova època. En els dos pintors hi ha emoció, però l’un apunta a una mena d’immobilitat; l’altre a l’efervescència.

El silenci és una mena de buit. Però el buit, a vegades, tampoc no està lluny de l’agitació.

Ara que hem redescobert d’alguna manera els ocells, manta vegades exiliats dels seus espais naturals, recupero aquest pensament d’Edmond Jabès: “El buit, abans d’acollir l’home, acull l’ocell” (El llibre de l’hospitalitat).

I nosaltres només que podem observar, i esperar.

---