En un sentit figurat, o no, gairebé tots ens hem sentit exiliats algun cop. Recentment aquesta sensació s’ha accentuat fins uns límits que no hauríem pogut imaginar. Poc o molt ens hem sentit estranys a la situació, al lloc, per familiar que fos, o hem estat lluny de la persona estimada.

Però el drama, com podeu suposar, no ha acabat aquí per a moltes persones, quan en no pocs casos aquest ésser estimat, sense poder abraçar-lo ni tan sols acomiadar-lo, ha acabat morint.

Però si sentim o veiem escrit exili, o millor, l’exili, és clar a quin fenomen o a quina situació concreta l’associem. Reprenent el magnífic llibre de memòries de Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, cal que apuntem ni que siguin quatre notes sobre la darrera etapa del seu periple i, de fet, del sofert per centenars de milers de catalans més: la sortida del país i el començament d’una vida incerta.

Un dels darrers racons on van poder ser acollides diverses persones refugiades (entre elles destacats polítics i intel·lectuals) va ser Can Perxers, un mas situat a tocar d’Agullana, a l’Alt Empordà, en els últims dies del mes de gener de 1939.

Davant la derrota imminent i unes perspectives desoladores, hi havia persones que preveien, tanmateix, una mica de llum en el demà. En una conversa amb Carles Pi i Sunyer, Rovira admet que “en l’esdevenidor immediat, les coses aniran molt malament per a nosaltres; però que, en el pla de la política europea, a la qual el nostre cas queda lligat, el final del final ens serà favorable”. A continuació, Pi i Sunyer, respon: “Oh, del final del final no en tinc cap dubte!”.

Sí, d’alguna manera, tenien part de raó. Després de la Segona Guerra Mundial (en aquells dies, encara lluny), la política europea va deixar fer la dictadura franquista durant trenta anys més. Un fet gravíssim i imperdonable. Al final del final, en va sortir una democràcia, això sí, tutelada i vigilada pels mateixos elements del règim. Fins i tot alguns torturadors van continuar rebent honors i medalles, per citar només un exemple que ha tornat a ser d’actualitat.

Però tornem enrere. Prop de la ratlla de la frontera, la tragèdia de l’exili es viu amb tota intensitat. “A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d’estrets horitzons, contribueix a comunicar a l’ànima un sentiment de desolació”. Els bombardeigs afegien encara més misèria i mort. El règim feixista, mancat de tota compassió, fins el darrer moment de la guerra va actuar de forma ignominiosa, i ja deixava entreveure la repressió que vindria després.

Ja a França, en els primers dies de l’exili, al costat de recels i malfiances, hom també “hi troba proves de cordial amistat i de solidaritat”. Com la dels barbers del Voló que no van voler cobrar el servei als refugiats. Petites mostres d’humanitat enmig de la tragèdia del moment.

Però aquests refugiats, encara que no duguin maletes o no vagin espellifats, “els delata el rostre, aquest rostre magre i groc (…) A l’expressió espiritual del desconhort s’afegeix la marca de la depauperació corporal. Els grups de refugiats semblen una processó de fantasmes, una colla de malalts febrosencs de l’hospital”.

A Perpinyà, abans d’agafar el tren que el portarà fins a Tolosa, Rovira fa el darrer trajecte per terra catalana: “El passeig és el meu exercici favorit, que per a mi esdevé, alhora calmant i estimulant. Em calma els nervis, m’estimula el pensament. En el ritme del pausat passeig trobo, en certes hores agitades, el repòs de l’esperit i la claredat del judici”.

Després de viure uns mesos a la capital del Llenguadoc, Rovira i la seva família es traslladen a Montpeller, on viurà fins a finals dels anys quaranta.

Quan els nazis ocupen França l’estiu de 1940, molts catalans i espanyols s’enrolen a la Resistència. Capturats al cap de poc, molts són enviats a camps de concentració i d’extermini. Hem pogut commemorar fa poc, sense el ressò que hauria calgut, segurament per les raons del moment, els 75 anys de l’alliberament del camp de Mauthausen. La democràcia espanyola també es va oblidar dels deportats republicans durant anys i anys. Els que van aconseguir tornar al país van haver d’amagar el seu passat. Un nou exili, aquest cop interior, havia començat per a ells.

“L’home no és ni àngel ni bèstia, i la nostra desgràcia vol  que qui pretén fer d’àngel, faci de bèstia” (B. Pascal, Pensaments).

Reconegudes les bèsties, malfiem-nos d’alguns àngels i d’aquells que diuen que volen el nostre bé. En fi, de bèsties, d’àngels de tota classe i condició, n’hi haurà sempre. També, per a vergonya de tothom, exiliats polítics i econòmics, innocents víctimes de la guerra i de la fam.

J. Craig Annan. Group a Hill Road. Granada, 1914.