Un gest que fem sovint, i potser més durant aquests dies: obrir un llibre a l’atzar, l’hàgim llegit o no, i trobar-nos a la primera amb unes paraules que ens corprenen o ens interpel·len directament. Ahir, per exemple, obrint un volum d’articles que Joseph Roth va escriure a l’exili: “Ha fallecido un mundo, y el que sobrevive ni siquiera concede al muerto una ceremonia funeraria digna”. Així començava l’article escrit a París el 19 de març de 1938. (La filial del infierno en la Tierra, traducció de Berta Vias Mahou i editat per Acantilado).

Quan diuen que s’acaba un món i en pot començar un altre, haurem après dels errors? Serà millor? O tot continuarà com abans? De tot això en sortirà una societat més individualista, o més solidària? Tindrem més en compte el bé comú, i l’equilibri social i mediambiental? O no hi ha res a fer: abans desapareixerà el món que no el model capitalista i la desmesura consumista en què estem immersos?

El final d’un món i el principi d’un altre… Es posarà aquest una màscara, per ocultar les pitjors coses del món vell? Hi ha un escepticisme lògic, si més no força plausible en tot això.

Finals de gener de 1939. Un món que tot just s’havia posat a caminar vuit anys abans agonitzava després d’un cop d’estat i d’una guerra. Molts dels vençuts es preparen per marxar. El seu país, les seves vides, van quedant encerclats com una presó, i entreveuen un món incert i ple de penúries.

Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, és un dels llibres més impressionants que s’han escrit mai sobre l’èxode republicà. Enguany fa 80 anys que es va editar per primera vegada. Va ser a Buenos Aires, l’any 1940, a càrrec de les Edicions de la Revista de Catalunya. El mateix autor assenyala que el text primitiu va ser redactat el mateix mes de març de 1939. En aquells moments, Rovira es troba a Tolosa de Llenguadoc. Revisat pocs mesos després, amb “esperit reposat i objectiu”, no és exactament la història ni la crònica de l’exili català. Són unes memòries personals, segons afirma ell mateix, que no descriuen només “allò que aquells dies va passar per davant dels meus ulls, ans encara, allò que va passar per dins de la meva ànima”. A una certa distància dels fets, doncs, la desfeta és descrita amb precisió i serenitat, i això fa del llibre, creiem, un document encara més viu, intens i colpidor.

Ja ho hem dit en algun altre moment: Rovira, destacat periodista, historiador i polític, fou també un dels millors escriptors catalans. Domènec Guansé reconeixia que “la prosa de Rovira va contribuir a la normalització del lèxic periodístic i en la mateixa depuració del català parlat”.

El llibre comença així: “Aquesta matinada, en el neguit de l’insomni, no he pensat en altra cosa sinó en la guerra”. Unes línies més endavant: “La claror del nou dia no ha esvaït, com havia esvaït altres vegades, el pòsit negre que l’insomni deixa. Assegut davant la meva taula de treball, entre papers i llibres, no he tingut, durant una llarga estona, esma d’escriure ni de llegir”.

Pocs dies després ha de deixar Barcelona, escapçada, i amb ella també tota Catalunya. Els camins cap a l’exili s’omplen de gent, trista, abandonada.

Nits d’hivern. Tenebres, silenci. L’entorn dorm: “La natura, impassible, no sap res de la tragèdia nostra”.

Llum que esqueixa la foscor. Un foc salvador que crema, i allibera l’ànima d’angoixes i neguits.

Enmig de la tragèdia, la dignitat d’uns quants, però també la misèria d’uns altres. L’amistat que decep, però també la nova amistat o la vella que s’enforteix.

Rovira, que ha descrit els darrers dies de la caiguda, desitjava “viure i descriure els primers dies del redreçament”. Però això no va ser possible. L’escriptor tarragoní va morir el desembre de 1949, a Perpinyà, sense haver pogut tornar al Principat. El règim franquista encara hauria de durar vint-i-sis anys més.

Canvis dramàtics. Però també subtils. De la Història, de la vida de la gent, passem a les matemàtiques que, dit sigui de passada, contribueix també, la majoria de vegades, a la millora de la vida de les persones.

El càlcul infinitesimal és l’estudi del canvi, de la mateixa manera que la geometria és l’estudi de l’espai. Newton i Leibniz van ser dos dels seus impulsors més destacats. Té infinites aplicacions. Per exemple, saber com evoluciona un virus o un bacteri. Tractem amb objectes i coses que es mouen i canvien amb el temps.

Prenem, per fer-ho diferent, una bola de neu que davalla per una muntanya. Si una corba representa gràficament les posicions de la bola en funció del temps, el seu pendent en cada punt defineix justament la velocitat en aquest punt. Aquí intervé la derivada (l’anomenat càlcul diferencial). En canvi, el càlcul integral ens dona l’àrea que es troba sota la corba. És el pas invers. Derivar i integrar, doncs, són dues cares de la mateixa moneda. Si se’ns permet una certa boutade, una recta que determina amb una corba un punt de tangència és un acte sensual. Subtilment eròtic, diríem. La mateixa idea d’infinitèsim ja té un cert caire suggestiu i seductor.

Pocs mesos després que comencés un món nou, una nova manera de veure les coses (i amb això tornem a la República), naixia un dels setmanaris satírics més importants que ha tingut el nostre país: El Be Negre, dirigit per un periodista brillant i incisiu com pocs n’hi ha hagut, més tard vilment assassinat: Josep Maria Planes. D’una breu antologia n’agafo tres pensaments que em semblen ben actuals (cadascú podrà fer-ne la seva associació). Tres guspires plenes d’humor i de lucidesa:

· Si voleu obtenir una excel·lent truita de dos ous, poseu-n’hi quatre. (Almanac, 1932).

· Es necessiten nous redactors del Full Oficial. Inútil presentar-se si saben llegir i escriure. (4-IV-33).

· El Be Negre ja té 4 anys de vida… però no li deixen ensenyar les dents. (26-VI-35).

[Al·lusiva a la censura]

---