A l fons de la petita vall formada pel MNAC i l’Anella Olímpica hi ha un Edèn. Per sort, no és massa concorregut. La major part de la gent hi passa de llarg─ segueixen habitualment el camí traçat en línia recta que uneix els dos vèrtexs superiors de la vall─, i són comptades les persones que hi baixen. És per això que s’hi està de meravella: el silenci i els sons de la natura, les olors i el verd exuberant, et fan pensar per moments en un petit Montseny enclotat al bell mig de la voràgine i la voracitat de la gran ciutat. És cert que acabem de creuar les portes de Montjuïc, però trobar-se un oasi enmig d’un altre oasi té la seva gràcia i el seu encant.

Però de quin Edèn estem parlant? Doncs del Jardí botànic històric, i del seu germà petit─situat just al seu costat─, el Jardí sensorial. El primer fou creat als anys 30 per l’eminent botànic Pius Font i Quer, i conté, entre altres tresors, els arbres més alts i antics, alguns ja centenaris, de Barcelona. Ah, si poguessin parlar! Quines cròniques tan meravelloses podrien donar-nos!

En el segon espai natural, situat al Sot de la Masia, s’hi poden contemplar herbes aromàtiques i medicinals, un hort i diferents tipus de plantes, i té la particularitat també d’allotjar-hi una construcció que representa una masia catalana, sota l’empara de l’imponent MNAC, i que és ara un lloc d’informació i de promoció d’activitats educatives relacionades amb el medi ambient. L’entorn es manté força net i ben cuidat. Potser és que els incívics encara no han trepitjat aquest lloc, o és que aquest imposa un respecte inviolable?

Aquest és un dels indrets en què els pensaments propis─ja sabem, tanmateix, que mai no són ben bé propis, sempre barrejats amb altres d’aliens, amb lectures o amb l’art─ entren en contacte estret amb l’entorn immediat. S’hi fusionen, i de la mescla en resulten pensaments més clars i airejats. La buidor del propi jo ens fa sentit la vida més intensa, amb la seva simplicitat i complexitat alhora. Caminant amunt i avall per aquests paratges, la renúncia del jo ens pot fer perdre el propi seny? És possible… En tot cas ens fa ser més humils, sensibles i tolerants, potser. Com la petita cascada i les aigües del rierol, sempre canviants, sempre alterades per petits que siguin els obstacles. Però com tota existència també s’acaben acostumant a situacions imprevistes, i recuperen finalment el seu curs habitual.

El poeta Hölderlin, que tan bé va cantar l’esperit de la natura i l’esdevenir de l’ésser humà, va passar la meitat de la seva vida ─36 anys─ allotjat a una casa─ una torre, per ser més exactes─ de Tübingen. La follia l’havia pres, va acabar perdent el seny i va desconnectar del món. En el seu deambular etern per la seva habitació, on veia les vistes magnífiques del riu Neckar, o pel jardí contigu, seguia pensant i escrivint poemes. Tot plegat el feia entrar en un altre món, però tan terrenal com el que havia deixat enrere, en la seva etapa de lucidesa.

Cadascú desitja trobar el seu Edèn─l’amor i la tranquil·litat, per sobre de tot─. Les circumstàncies ens hi porten a vegades sense que el busquem. O també pot succeir, i això és el més trist, que la vida ens passi de llarg sense que mai no puguem ni tan sols copsar-lo ni sospitar que el teníem ben a prop.

La pintura que encapçala el text és de Henri Manguin. Paysage à Saint-Tropez, 1905.