Heus aquí un llibre sobre l’amor. L’amor per un gos. Per un gos mort. I perquè aquest gos és mort el llibre existeix. Si encara fos viu, l’autor no hagués parlat d’ell. Però gràcies a la literatura, el gos disposa d’una segona vida. Una vida que transcorre a través d’uns textos commovedors i d’una bellesa que corprèn. Hi ha desolació, dolor i absència, sí, però sobretot hi ha vida.

L’autor, amo i criat també de l’animal enyorat, és el filòsof i escriptor Jean Grenier (1898-1971). Un estil sobri i gairebé aforístic caracteritza aquest breu tractat sobre l’amor, la pèrdua i el dol.⁽¹⁾

L’escriptor lamenta com la vida humana resta eternament separada de la vida animal i com, per altra banda, resulta tan fàcil però alhora tan difícil desfer-se dels animals. Aleshores reflexiona sobre el sofriment animal, i en particular sobre el que li va tocar viure al seu gos: “Taïaut (aquest és el seu nom) sufría como yo cuando estoy enfermo. Incluso creo que durante su última enfermedad sufría también moralmente”. És així com Grenier, el pensador i l’humanista, pensa més enllà de l’humanisme.

Jean Grenier és poc conegut aquí, malauradament. Aquest és el seu primer llibre traduït (en aquest cas al castellà); esperem que no sigui una excepció. I és que estem davant d’una figura important. A banda d’escriptor, va ser professor de filosofia a l’Institut d’Alger. Entre els seus alumnes hi havia un tal Albert Camus. Es van conèixer el 1931, i de seguida va saber reconèixer el talent i l’enorme projecció d’aquell jove estudiant. Camus, influït pel seu professor des d’un punt de vista vital i intel·lectual, sempre li va mostrar admiració. Només la mort va interrompre l’amistat entre els dos escriptors.

Un altre dels seus alumnes va ser Edmond Charlot, el futur propietari de la casa de lletres, un espai cultural i literari d’Alger, i que ens descriu tan bé Kaouther Adimi en el seu llibre Les nostres riqueses⁽²⁾. En un dels capítols trobem aquesta remembrança de Grenier, evocada pel mateix Charlot: “Aquest professor és increïble. No ensenya les coses, les explica. No sabem mai què ens espera, quan comença a parlar. Acompanya els nostres pensaments, ens obliga a dur la reflexió molt més lluny. Un dia que li havíem preguntat pel seu últim llibre, va imaginar un vagareig per les diferents illes que hi surten”. Aquesta obra és gairebé amb seguretat Les Iles, amb prefaci del mateix Camus, un dels seus títols més celebrats, una oda a la Mediterrània i a la llibertat.

El centre cultural que emprèn Charlot el 1936 serà “biblioteca, llibreria i editorial, però sobretot serà un lloc per als amics que estimen la literatura i el Mediterrani”. Com Camus, com Grenier.

Per acabar, citem unes altres paraules de Jean Grenier incloses en el llibre amb el qual hem començat l’article. S’està referint només als animals o també als humans, un desig que pugui ser compartit per tot el món? “Por la mañana los animales vienen a buscarte; te manifiestan su afecto. Su día comienza con un acto de amor y de confianza. Al menos ése es su impulso”. Així va ser fins el darrer dia de Taïaut. Però el seu amor i el seu afecte quedaran per sempre més impresos en aquestes pàgines.

(1) Sobre la muerte de un perro. Jean Grenier. Traducció de Laura Salas Rodríguez. Editorial Perifèrica, 2022.

(2) Les nostres riqueses. Kaouther Adimi. Traducció d’Anna Casassas. Edicions del Periscopi, 2018.

La fotografia que encapçala el text és de Robert Doisneau. París, 1953.