L’estat espanyol és un despropòsit. Precisem-ho bé, però. No em refereixo a l’Espanya de la gent honesta i treballadora, naturalment, o a les coses que funcionen bé. Espanya em meravella per la seva riquesa lingüística i cultural, sovint ignorada i menystinguda per cert pels més patriotes de la classe. És més, Espanya no mereix el que li estan fent certs individus, hereus de temps foscos, i amb molt pocs escrúpols. Algunes d’aquestes persones, justament, formen part d’aquest conglomerat de poders poc transparents, units entre si per cables oxidats i passats de rosca. Però, com podem percebre, encara altament efectius.

En aquest estat, doncs, la il·legalitat i la manca d’ètica cotitzen a l’alça. Sobretot si estan al servei de la lluita contra l’independentisme i els moviments socials alternatius. I no passa res. La qüestió suposa tristesa i indignació. La sensació d’impotència i de desemparament són absoluts. Espionatge, corrupció endèmica, tribunals polititzats, notícies falses propagades per mitjans afins, els negocis tèrbols del rei emèrit,… Sembla que amb tot plegat ja ens hi hem acostumat i ho trobem ben normal. Els fonaments de la democràcia, però, es veuen seriosament afectats.

La democràcia plena que ens venen, i que és clarament deficient, no és que tingui forats per tot arreu, sinó que ja va ser col·locada des del començament en un test amb esquerdes i amb les restes podrides de la dictadura. Per tant, amb aquest substrat tan miserable poc es podia fer. A més, qui l’havia de regar amb aigua de pluja, neta i plena de nutrients, ho va fer amb mètodes i substàncies poc clares, per dir-ho finament.

En fi, el present i el futur de la democràcia espanyola no pinten massa bé fins que no canviem el test i el situem en un lloc on pugui rebre la llum adequada perquè pugui desenvolupar-se amb plenitud; és a dir, com una democràcia plena.

La fotografia que encapçala el text és de Eugène Atget. Vue prise sous le Pont Neuf, Paris, 1910-11.