MIRADOR
Feu un comentari

Enyorança

Avui volem recordar les pàtries perdures, els països esquinçats i aixafats per la guerra i la fam. Però sobretot la seva gent, les persones innocents que pateixen i són massacrades sense pietat per individus que mai no respondran dels seus crims. Pensem en Ucraïna, naturalment, però també en altres llocs dissortats del planeta que s’han convertit en pous sense aigua, víctimes de la barbàrie i de la indiferència. D’aquí sorgeix una certa enyorança, una remembrança del passat, la impotència però també el desig que tota aquesta desgràcia acabi com més aviat millor.

Zbigniew Herbert ho va saber expressar a la perfecció en el següent poema en prosa, «Un país», de l’any 1957:  

Just en aquest racó d’aquest mapa vell hi ha un país que enyoro. És la pàtria de les pomes, els pujols, els rius mandrosos, del vi agre i de l’amor. Per desgràcia una gran aranya va teixir sobre seu la seva tela i amb la saliva viscosa va tancar les portes del somni.

       I és sempre així: un àngel amb l’espasa de foc, l’aranya i la consciència.

És el somni de poder viure tranquils i en pau, i, com a mínim, amb les necessitats bàsiques cobertes. Això és tot. Però les aranyes no s’aturen: dia i nit van teixint, amb paciència, metres i metres de fil fins que, una matinada, abans de l’alba, podran admirar, amb tota l’avidesa del món, la seva construcció colossal: la destrucció del seu propi país, la destrucció del país del costat, la destrucció de les ànimes i els cossos que no han pogut eixir a temps d’aquesta xarxa enorme, els efectes de la qual els perseguiran arreu on vagin.

La civilització humana és una i diversa alhora, amb ramificacions riques i saludables, però també amb moltes de corrompudes. La raó i la cultura ajuden, però no ens salven. La història ens ho ha ensenyat. Però no aprenem res. Tot acaba en paper mullat si no posem l’ètica i l’ésser humà, i també els altres animals, les plantes o els oceans, en el centre neuràlgic de la nostra acció social i política.

Caldria (re)definir, també, el concepte d’identitat, en la seva concepció més àmplia. Cadascú hauria de crear la seva pròpia identitat, però ningú l’hauria d’imposar o, per defecte, deixar d’ignorar-la, sinó el cultiu de l’odi ho tindrà més fàcil per propagar-se, guanyant terreny a la tolerància o a la compassió.

Som a temps de conservar allò que no ha estat destruït, i construir novament, amb més força si cal, allò que ha estat destruït.  Però no són pocs els qui enyoren el país de les pomes i de l’amor.

La pintura que encapçala el text és de Alberto Giacometti. Annette noire, 1962.

This entry was posted in: MIRADOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s