Hi ha moltes maneres de ser català, espanyol o francès. També de ser jueu. Per un pot tenir a veure amb l’herència cultural i històrica; per un altre, amb la part religiosa. O per un tercer amb una qüestió més personal, però relacionada amb la primera: la memòria, sovint dolorosa, transmesa pels familiars més propers.

El periodista francès Piotr Smolar va ser corresponsal a Israel del diari Le Monde del 2014 al 2019. D’origen jueu, va ser criticat per algunes de les seves cròniques, no sempre condescendents amb el govern israelià.

Fa tres anys va publicar el seu segon llibre, traduït l’any passat al català.* És un text brillant, ric i suggestiu, una indagació sobre la identitat jueva, a partir de les trajectòries vitals del seu avi i del seu pare ─testimonis d’alguns dels episodis més convulsos i dramàtics del segle XX─, i de la pròpia experiència de l’autor al Pròxim Orient─amb entrevistes a diverses personalitats jueves i àrabs─.

El seu avi, Hersh Smolar, va tenir un paper destacat en el gueto de Minsk, on va fundar una xarxa de resistència. Va acabar morint a Israel. El pare, Aleksander, va deixar Polònia a causa de la repressió i l’antisemitisme. Va ser una de les figures capdavanteres del moviment democràtic a l’estranger. Un home que en el fons no creia “en la possibilitat de ser jueu a Polònia després de la guerra.”

L’expressió mal jueu─ com podríem dir també mal català o mal espanyol─ implica una forma de traïció: “Les pulsions nacionalistes, la lamentable era neotribal, han provocat un esborrament d’un humanisme assossegat sense ser ingenu.” Vivim envoltats d’incendis, però “quan s’està angoixat, se cerquen remeis simples.” És l’etnicització de la política, el menyspreu pels drets de l’ésser humà, pels drets universals. Per què hi ha bel·ligerància i desconeixement cap als altres pobles? Sentim i creiem allò que ja ens va bé sentir i creure?

La mateixa ciutat de Jerusalem projecta ombres en un paisatge que podria ser de llum. Jerusalem, ens diu Smolar, té una particularitat, “més enllà de la bellesa penetrant dels seus paratges coneguts de tots (…) Cap altra ciutat important no és tan mancada de sentit de l’humor. Cada pedra plora. Cada pedra crida. Cada pedra cerca d’esclafar-ne una altra. Aixequeu-ne una i el pes de la desgràcia us caurà al damunt.”

I tornant a la qüestió de la identitat, ser jueu vol dir fer-se unes preguntes comunes? Què significa, això? Quan Piot Smolar entrevista Tamar Elad-Appelbaum, una dona rabí, “encantadora i vehement”, una dona que travessa els segles i viu els llibres, el fet que el periodista li parli de política, d’educació, d’ànima, de poble o de Jerusalem, tot això pot significar també ser jueu, ja que ambdós coincideixen amb les mateixes preguntes, transmeses de generació en generació: com influir en el govern? Com crear alguna cosa a partir de les creences que un té? Fer-ho sol o amb altres persones? És per això, afirma Elad-Appelbaum, que no és estrany que amb aquestes  preguntes que s’han endut els jueus en els seus incomptables exilis, hagin sortit tants periodistes, pensadors o revolucionaris. Va bé reflexionar-hi, en tot cas.

Així, ser jueu, afegeix, és “ser inquiet. Inquiet per la col·lectivitat”. O amb una altra metàfora, ser jueu “seria com un cirurgià que escolta els batecs del cor del món”. Però com diu Smolar, ja sigui una fe o una ètica, aquesta inquietud, aquesta obertura al món, aquesta disposició a escoltar… és tal vegada, també, “la definició més exigent i més noble del periodisme.”

*Mal jueu. Piotr Smolar. Traducció de Susanna Fosch. Editorial Afers, 2021.

La fotografia que encapçala el text és de Roman Vishniac. Interior de l’estació d’Anhalter Bahnhof, prop de Potsdamer Platz, Berlín, 1929–principis 1930s.