De bell nou esguardem unes eleccions. Ja fa unes setmanes, però, que percebem agitació, i aquest dijous s’enceta oficialment la campanya.

Però ja són entre nosaltres. Els polítics han trucat el timbre de l’edifici on vivim. Els hem obert─ quin remei─. Pugen les escales fent un cert rebombori, saltironejant, se’ls nota eufòrics i com no podia ser d’una altra manera porten a l’esquena una motxilla carregada de promeses i de proclames grandiloqüents.

Ara s’aturen davant la nostra porta i truquen. No sabem què fer. Els obrim? Fem veure que no hi som? “Només són cinc minuts”, ens diran. Però és que el que ens direu ja ho sabem, els respondrem. “I no teniu cap pregunta per fer-nos?” Potser sí, però no estem segurs que contesteu exactament allò que us demanem. En fi, ens esperarem una estona darrera la porta, en silenci, i pensarem què fem.

La seducció, doncs, ha començat. La qüestió és si hem de participar novament d’aquest ball. Votar té la seva importància, sens dubte, però també hem de tenir en compte que, sigui quina sigui la nostra decisió, les decepcions acaben superant les alegries.

No generalitzem, és clar. Hi ha polítics de tota mena, cadascú amb la seva personalitat i amb els seus matisos, amb projectes pragmàtics, populistes o utòpics, però sotmesos, al cap i a la fi, als interessos del partit de torn. O més ben dit, captius, moltes vegades, d’interessos econòmics allunyats de les necessitats reals de la majoria de persones. Però també és cert que les eleccions municipals es mouen en uns altres paràmetres, i ens agradaria pensar que els afers d’un poble o d’una ciutat passen per davant de les qüestions de partit.

Això sí, demanem, si és possible, un debat polític serè, honest i reposat. Que la demagògia i la cridòria quedin aparcats i que els temes plantejats puguin ser de l’interès de la ciutadania.

Soló, estadista i poeta, que va viure a la Grècia arcaica i és considerat un dels set savis i pare de la democràcia, recomanava la mesura, la moderació. L’excés era rebutjat. Els polítics n’haurien d’aprendre. Uns més que altres, és cert.

M’agradaria veure també respecte i cordialitat envers les persones que pensen diferent. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar a qui opina diferent. Sempre que no es denigri la dignitat humana. La societat és plural, els matisos són múltiples. Els reptes que hem d’afrontar són comuns. Els polítics ens poden seduir, però que ho facin amb elegància i sense enganys.

Bé, ja han passat uns minuts. Què fem? Els obrim? Sí, potser sí, que passin una estona. No podem tancar les portes a ningú, sobretot a unes persones tan amables. Al capdavall estem en una democràcia, encara que sigui imperfecta. Obrim, doncs.

Oh, no veiem ningú. Hola, que hi ha algú? És estrany. Sentim, tanmateix, unes passes apressades, i la porta del carrer que es tanca amb un cop sec, rotund. Quina poca paciència.

La fotografia que encapçala el text és de Paul Strand. Luzzara, Itàlia, 1953.