La societat sempre ha viscut amb ídols i amb déus. És més, hi ha un desig i una necessitat de projectar-se en algú que doni sentit a l’existència, ja sigui cercant imatges intangibles o venerant éssers concrets de carn i ossos. Aquests ídols solen inspirar amor i en ocasions també temor. Les seves intencions no han estat sempre benèvoles.

Els antics grecs situaven els seus déus al món Olimp, una creença que no estava massa lluny de la mesura humana. Els seus herois i personatges mítics ens són familiars i han exercit una forta influència sobre la nostra cultura. Al cap i a la fi, ens posaven davant del mirall i projectaven la nostra imatge: podem ser un àngel o un dimoni. O tots dos alhora.

En canvi, en la nostra època, almenys en la cultura occidental, les imatges divines tal com les entenien els nostres avantpassats han desertat i el seu lloc ha estat ocupat per uns altres déus: esportistes d’elit, cantants amb més o menys talent, o influencers i youtubers de tota mena.

Aquests, però, a diferència dels déus grecs, els trobem situats encara més amunt: a l’interior de jets privats o navegant, nit i dia, per les xarxes socials. Fa la sensació que són més inaccessibles que les mateixes estrelles del firmament, ells que es consideren estrelles. Triomfen, això sí, no negarem alguns dels seus mèrits, però a la pràctica importa tenir com més seguidors millor i guanyar moltíssims diners. És la lògica materialista, de la qual no podem escapar, a menys que creem els nostres propis espais.

No tinc ídols ni déus, ni recordo haver-ne tingut. Sí que he admirat i admiro personatges­­─ reals o de ficció­─ per la seva rellevància intel·lectual, per la seva bondat o pel seu intent, encara que fos modest, d’aportar quelcom d’ells mateixos per tal que món sigui una mica més habitable.

En la infància, per exemple, ens trobem personatges que ens van divertir i ens van fer passar una estona agradable. Conscients o no vam aprendre, també, moltes coses sobre les capacitats i les emocions humanes, la majoria, curiosament, a través de personatges que eren animals no humans. Rilke tenia raó: la nostra verdadera pàtria és la infància.

Quan miro enrere, doncs, recordo per exemple els Looney Tunes i no puc evitar un somriure. L’humor, la tendresa, l’empatia, una certa mirada crítica i l’enginy són valors que cal continuar cultivant. El gat Silvestre, etern fracassat, inspirava, per moments, una sincera compassió. Com Sísif, vivia en l’absurd. En Piuet acabava sempre victoriós, encara que els seus èxits no sempre provocaven aplaudiments generalitzats. En aquests dibuixos no hi havia una separació radical entre el bé i el mal. El “dolent” també podia tenir un bon cor. No deixàvem d’estimar-lo.

Els Looney Tunes i altres que vam veure─ també els films amb personatges reals com Charles Chaplin o Laurel i Hardy─ no els calia ser ídols ni exemples de res. Es conformaven amb existir, regalaven somriures i treien el millor de nosaltres mateixos. És un bona lliçó de vida.

La fotografia que encapçala el text és de Alfred Stieglitz. Brancusi Sculpture, 1914.