Tinc la percepció que en certs moments del dia les coses s’animen o es deixen anar amb més intensitat. Ho he comprovat, especialment, durant els capvespres de primavera o d’estiu ─tot i que també en determinades hores de l’hivern o de la tardor, quan el sol emet una llum trista─. És llavors quan els perfils, les formes i els colors dels objectes s’accentuen amb més claredat. Ho fan poc a poc, d’una manera humil, insinuant-se, però sense exhibir-se impúdicament.

La matèria es fa vivent, i projecta una dimensió que ens atreviríem a qualificar d’espiritual. Però si es tracta d’això, és una espiritualitat que preserva la condició terrenal. En altre paraules, la matèria no transcendeix cap a un nou estadi de la realitat. Tampoc no és el mirall o el reflex d’un més enllà, sinó que─ si és que acaba reflectint alguna cosa─ és la representació de les forces íntimes del món, un misteri que potser no arribarem a comprendre mai del tot.

El prestigiós astrofísic Hubert Reeves deia que “l’univers és la història d’una matèria que es desvetlla”. Això mateix, doncs, succeeix en certs moments del dia: ho podem percebre nítidament. Però qui la desvetlla? Una llum concreta, el vent que la frega amb suavitat, la pluja que la festeja… En fi, aneu a saber.

Com passa amb les gegantines estructures de matèria que solquen l’univers, la matèria del nostre entorn més proper també afecta la forma de l’espai, encara que no ho sospitem ni ho notem. A més concentració de matèria, major és també la curvatura de l’espai-temps.

Hi ha certes hores del dia, però, especialment a l’estiu, on tot queda difuminat i aleshores resta una claror que s’ho menja tot, talment com va succeir durant el primer milió d’anys de vida del cosmos, quan aquest estava dominat per la llum, molt abans del naixement de les estrelles i les galàxies.

Havien de passar, encara, milions d’anys més perquè la matèria tornés a desvetllar-se, aquesta vegada per crear les grans catedrals còsmiques, i dins d’elles altres de més petites. L’espera fou llarga, però a la fi, va sorgir la vida, i amb ella un ésser petit que posseïa mans, cames i intel·ligència ─l’homo sapiens─. Tot seguit, assumint la tasca de periodista còsmic, va observar, va pensar i va agafar apunts, sabent que aquests mons que veia i imaginava només eren una petita part d’una realitat més gran.

Quan la matèria es desvetlla, cal estar sempre amatents. O més ben dit, fins que no estem “preparats” la matèria no es desvetlla. Al capdavall, però, ens parla a nosaltres, i alguna cosa ens està dient.

La fotografia que encapçala el text és de Harry Gruyaert. Essaouira, Marroc, 1988.