El Mediterrani es va humanitzar, les aigües van agitar-se, i ja no hi havia distinció entre transparència i opacitat. La fortuna i la desgràcia, la joia i la tristesa, s’alternaven veloçment, i portades al límit vorejaven l’abisme de la desmesura. Fins i tot la superaven. Massa humà tot plegat. Massa dolor i sofriment. El paradís, la terra somiada, era lluny i inabastable. La salvació, molts cops, ja no era possible. Entremig, el blau del mar era (és) també la porta d’entrada a la mort, la tomba per a milers de persones. El mar que uneix persones i cultures era (és) el trist presagi de la misèria humana, de la dissort que sempre colpeix els més vulnerables.

Erri De Luca és un dels autors contemporanis que amb més coneixement ha escrit sobre la Mediterrània, les seves llums i les seves ombres. Ell, que va néixer davant d’aquest mar d’innombrables ressonàncies.

L’escriptor italià aplega una sòlida trajectòria literària de més de trenta anys, i és sens dubte una de les veus més destacades del panorama internacional. Excel·leix especialment en les seves novel·les breus, d’una rara intensitat poètica i d’un clar perfil biogràfic. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l’oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria. 

Fa uns anys (març de 2014), Erri De Luca va donar una conferència a Barcelona, organitzada pel CCCB. Justament el punt de partença era el Mediterrani i les seves ciutats, com a lloc de trobada i d’intercanvi. I en particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l’autor l’any 1950. Així, feia esment en la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i les dels anys que van venir després. És per això que en la seva escriptura el sentit de l’oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. De Luca, tot i que escriu en prosa, té les aptituds del poeta. La seva és una prosa poètica. Les frases són curtes, amb les paraules justes, d’una enorme significació, a les portes del silenci. 

El Nàpols de la postguerra, les seves illes, el difícil pas de la infantesa a l’adolescència o el mar són temes habituals a la seva obra. “El mar és per a mi el lloc on la ciutat s’atura a la força”. Aquest mar, testimoni d’incomptables històries extraordinàries però també tràgiques, és el darrer escull per a molta gent per assolir una vida millor. I col·locant barreres i artificis no s’aconsegueix parar la història, ja que “els fluxos migratoris no es poden aturar”. Les ciutats i les persones són fets de la barreja de nombroses empremtes rebudes al llarg dels temps. I amb més raó si parlem d’una ciutat mediterrània.

“Jo no sóc el meu nom”, continuava dient. “Sóc una varietat de persones. Cada cop hi ha més absents. Els empaito amb l’escriptura. Els faig sortir de l’absència. L’escriptura pren l’essencial de la vida. És una resta de la vida”. La seva escriptura, per concentrada i intensa, sembla feta d’aforismes, formes breus dotades de bellesa i intensitat.
  
Erri De Luca va treballar durant molts anys de paleta, va formar part en la seva joventut del grup de l’esquerra revolucionària Lotta Continua i va conduir camions d’ajuda humanitària durant la guerra de Bòsnia, abans de dedicar-se plenament a la literatura. A més, ha traduït de l’hebreu diversos llibres de la Bíblia. Comenta també que en una visita que va fer a Polònia, s’interessà pel jiddisch, la llengua dels jueus orientals, molt delmada a causa de la Xoà. Es va decidir a aprendre-la; en certa manera li recordava el dialecte napolità, afirma amb un mig somriure. Per tant, hi ha una doble memòria lingüística: un compromís amb la llengua parlada per molts dels perseguits per la barbàrie i la llengua de la seva infantesa, la llengua eminentment oral, el dialecte, sempre en perill d’extinció.

La memòria, l’arma que encara disposen les víctimes de la història contra els seus botxins. I Erri De Luca ens ho recorda amb les seves paraules, amb la seva escriptura, amb el seu compromís amb la justícia i amb els més vulnerables.

La pintura que encapçala el text és d’Albert Marquet. Baie de Naples, 1909.