Si realment som una democràcia liberal la llibertat d’expressió i l’humor no haurien de tenir (quasi) cap límit. Fer burla contra determinades creences, imatges divines, idees o individus, encara que sigui a través d’un mitjà de comunicació públic, no hauria d’estar penalitzat. El dret a la irreverència, a l’ofensa i, fins i tot, a la blasfèmia, hauria d’estar garantit, encara que no ens agradi allò que veiem o ho considerem de mal gust o inadequat.

En tot cas, aquest quasi o gairebé, mirarem d’aprofundir-hi més endavant; sabem que la línia que separa una cosa d’una altra pot ser a vegades extremadament prima.

Tot plegat ve a tomb de la darrera polèmica sobre la paròdia d’una figura religiosa en un programa de TV3. Alguns s’han sentit atacats; aquest humor els pot semblar més o menys barroer, poc intel·ligent, però no podem privar el dret a fer mofa, ja sigui de la Verge del Rocío, de la Moreneta o d’algun altre símbol sagrat. No pensem que això pugui atemptar contra el sentiment religiós o íntim de cadascú. Tampoc que s’hagi perdut el respecte o s’hagi ofès a un col·lectiu de persones. Però bé, cadascú ho pot percebre diferent i ho respectem.

Si les creences o les tradicions són sinceres i profundes, enfront de l’humor si es vol més feridor, aquestes persones no haurien ni tan sols d’immutar-se. Parlem de creences i de sentiments; no estem parlant de dogmes. Si les convertim justament en dogmes, perdem encara més la capacitat d’humor i de tolerància. Aleshores perdem encara més, sobretot quan es tracta de la llibertat més elemental, la llibertat de pensament i d’expressió, en aquest cas a través de l’humor.

També és cert, però, que quan es tracta de fer broma sobre segons què, aliè a nosaltres o a la nostra manera de pensar, no en fem tan escarafalls com sí que ho fem quan ens toquen coses més properes. Tanmateix, no aniria gens malament actuar, sempre que es pugui, amb justícia i coherència.

Hem dit quasi o gairebé, i ara és el moment d’explicar-nos. Què passa quan algú va més enllà dels límits de la dignitat humana, s’incita a l’odi o es fa apologia de la violència, especialment cap a les minories més febles o a les persones més vulnerables? Certament, és un tema delicat i complex. Però això potser seria un límit força clar, i d’acord amb la consciència de cadascú.

Per altra banda, no és el mateix atacar o fer mofa del poder, sigui polític, religiós, policial, empresarial o judicial, és a dir, sectors de la societat amb prou força i que no necessiten que ningú els defensi─ això s’hauria de poder fer sempre, sense cap mena d’entrebanc─ que atemptar contra col·lectius vulnerables o oprimits, contra els quals es llancen, no poques vegades, missatges d’odi i de violència.

És cert, cal respectar la dignitat de cadascú; no així, necessàriament, pels càrrecs que ocupen. Però a l’hora de fer escarni d’una imatge religiosa, per molt que pugui ofendre els sentiments d’una persona, caldria posar límits? Hi ha hauria d’haver (auto)censura? Creiem que no. Els que s’han escandalitzat amb això, no aixecarien el dit, per exemple, envers situacions molt més preocupants, com el fet que diàriament s’atempta contra els drets humans i la dignitat de milions de persones arreu del món. Fins i tot alguns polítics de territoris presumptament ofesos no estan perjudicant les seves pròpies regions amb polítiques antisocials i poc respectuoses amb el medi ambient?

És cert també que alguns volen treure rèdit electoral i ja tenen un motiu més per fer realitat el seu somni: tancar TV3. Amb aquests debats hi ha qui intenta posar límits a la democràcia i a la llibertat.

Bé, que es tracta d’un mitjà públic? Que no ens hem trobat en altres canals públics, per exemple, una cursa de braus o una desfilada de legionaris? Aquí ni tan sols hi ha humor corrosiu, sinó una altra cosa ben diferent.

El ressò que ha tingut aquest cas hauria de fer pensar també que hi ha coses, infinitament més importants, que no requereixen la nostra atenció. Potser és perquè el país va molt bé i per no avorrir-nos ens dediquem a buscar cinc peus al gat, i fer-nos els ofesos. Que Déu ens agafi confessats.

El dibuix que acompanya l’article és de Pere Calders, que signava amb el nom de Kalders, publicat a l’Esquella de la Torratxa (1-10-1937).