La percepció de la nostra realitat i el pensament en el seu conjunt no formen part d’un procés homogeni i continu. Són més aviat un conjunt de fragments, sovint dispersos, amb una relació ambigua entre si. Com les peces d’un trencaclosques que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit.

La realitat, doncs, sovint es presenta com una successió d’imatges ràpides, múltiples, discontínues i sovint inconnexes, encara que hi hàgim esmerçat atenció i concentració. Fins i tot en moments de calma, quan el temps sembla que es dilata, la realitat també és fragmentària. És fruit d’una certa descoordinació entre els sentits i el pensament? O bé per què vivim en un temps fracturat, irregular, que provoca uns salts en la nostra percepció del món?

Quan la ment acull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat i alhora amb un sediment de futur no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres, nítides. Una certa fidelitat, potser sí, però plena de sotracs.

La memòria, com la imaginació, també és fragmentària, per allò que té de limitada, selectiva─ conscient o inconscientment─, pel que fa als nostres records. Per exemple, en allò que mereix ser exhibit i fixat per sempre més ─tot i que no sempre s’aconsegueix, per altra banda─ o bé en aquella part que ha quedat esborrada i que ja forma part de l’oblit, potser per sempre més.

El desig de captar el tot amb el màxim número de detalls és una quimera. També ho és l’oblit absolut. Aquest i la memòria s’acaben trobant en el terreny del fragment. Tot i una aparent superioritat de l’oblit sobre la memòria, en el fons és tan fràgil com aquesta. Però si no podem captar la totalitat de la realitat, si només podem recordar algunes coses─ i a vegades amb el rostre capgirat─, no hauria de ser això una lliçó d’humilitat, en el sentit que només podem saber i recordar algunes coses? Què ens queda, què ens restarà, de l’immediat i furtiu present? Potser una mirada, un rostre, una frase esbossada, una darrera fulla que sobreviu, un sentiment? Sí, al final sembla que només podrem recuperar algunes empremtes, certes formes d’una realitat més o menys versemblant.

Una mirada, una idea, feta de fragments difícils d’encaixar, també és una manera de resistir el temps, amb serenitat i acceptació, apuntant vers l’infinit, sabent que això no té sentit. Allò que vam experimentar ja no ho tornarem a viure. Res ja no tornarà a ser el mateix. Però més enllà dels records, resten sempre uns vestigis, unes ruïnes, que es mantenen dempeus enmig de la desolació.                   

La imatge que acompanya el text és una obra de George Braque. Nature morte aux citrons, 1929.