Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?”

Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat.

No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”.

Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”.

Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot i que aquest cop el resultat ha estat més ajustat.

Als inicis de la crisi, quan es va decidir rescatar els bancs i no les persones, ja va quedar clar que la seva democràcia, la del sistema, servia, en primer lloc, al poder (en aquest cas el financer). Això sí, com que el capital és tan benèvol i compassiu, procura que com a mínim les engrunes del pastís sí que vagin a les boques dels ciutadans.

Pel que fa als desnonaments, dia sí, dia també, la banca té gairebé sempre les cartes guanyadores. Ho hem de dir ben clar: vivim en una democràcia segrestada. Qui hauria de fer d’àrbitre acaba sent, en moltes circumstàncies, membre destacat d’un dels dos equips. La democràcia, doncs, s’acaba pervertint. Òbviament m’estic referint a la tasca d’alguns jutges i policies.

Carel Fabritius. La cadernera, 1654.

Només cal veure les acusacions i condemnes a cantants, titellaires, polítics, activistes o twitaires, alguns d’ells imputats per terrorisme, sedició o rebel·lió, fet que demostra que alguns tenen un problema amb la llibertat d’expressió, i amb el sentit exacte de les paraules.

El cas del Suprem mereix una atenció especial. I no només per la decisió recent sobre les hipoteques. Ho hem pogut comprovar al llarg de tota la instrucció del procés català, plena d’irregularitats i d’episodis surrealistes. Més que un tribunal de justícia s’ha convertit en un tribunal d’ordre polític.

Aleshores si alguns dels seus membres volen fer política trobo que no estan en el lloc més indicat. Els recomano, doncs, que s’integrin en algun partit o que en formin un de nou, i així veurem si mereixen ser escollits. Qui ja no s’empassa les seves martingales són els tribunals europeus, que han fet cas omís d’algunes de les acusacions dictades contra els polítics catalans. Molts, des dels aparells de l’Estat, s’han instal·lat en una ficció perpètua; la realitat, però, és una altra cosa. Una plantofada a Llarena i als seus amics.

El president del Suprem, Carlos Lesmes, és un altre dels personatges destacats d’aquesta farsa esperpèntica. És presoner o és un actiu del franquisme residual que encara impregna les estructures de l’Estat? En tot cas, compartim l’expressió de Francesc Marc Álvaro quan ha dit recentment en una tertúlia a RAC1 que la persona en qüestió “desacredita la democràcia espanyola”. I no només ell, afegim nosaltres.

Pobra democràcia espanyola. Quan et deixaran ser gran, quan et deslliuraran de tota aquesta trepa i podràs volar sense subjeccions per tal que finalment ens puguis complaure? Quan?

Paul Strand. New York, 1915.