Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part de la plèiade de grans poetes polonesos (i europeus) del segle XX i part del XXI (amb Milosz, Szymborska o Zagajewski). Com tots ells, Herbert també va ser un magnífic assagista.

Recordo ara amb admiració el seu llibre sobre la pintura holandesa del 1600 (traduït aquí per Acantilado amb el títol de Naturaleza muerta con brida). Després en van venir d’altres, entre els quals el que tot seguit comentarem.

Es tracta novament d’un conjunt d’assaigs, que porta per títol El laberinto junto al mar*, on Herbert s’endinsa en les cultures antigues de la Mediterrània, i en particular Grècia. La seva fascinació per aquest territori, bressol de la civilització europea (amb els precedents que calgui afegir), s’intueix amb tot claredat al llarg d’un viatge revelador i lluminós.

Un viatge que comença a Creta, seguint les petges de la civilització minoica, apareguda cap al 3000 a.c. Des de la coberta del vaixell que el porta a l’illa, l’autor pot proclamar: “Allí está la isla (…) Así se me apareció Creta. Bajando del cielo como una deidad.” A la seva capital, Iràklio, sota el sol enlluernador del migdia, es submergeix lentament en l’ambient, en la religió i l’art minoics, influïts per Egipte, que descriu com “un arte espontáneo, desasosegado, impetuoso, negligente en los detalles…”

L’antiga cultura cretenca va posseir una espiritualitat força marcada. La seva religió fou politeista, com en la gran majoria de les civilitzacions antigues. L’autor no pot deixar de manifestar una certa malenconia davant de les ruïnes dels seus palaus.

L’ocàs de la civilització minoica es va produir entre el 1400 i el 1100 a.c. Sembla ser que allò que va provocar la seva desaparició fou una catàstrofe sísmica de dimensions gegantines, combinada amb un diluvi i un incendi.

Ha arribat l’hora de deixar Creta, una “isla misteriosa bañada en un mar oscuro como el vino”, i Herbert es dirigeix a la Grècia continental, navegant per entre diverses illes gregues. Captivat per la natura del país, experimenta una mena de sensació de moviment, com si “mis ojos se abrieran constantemente ante el doloroso drama del nacimiento de la Tierra”.

L’escriptor dedica pàgines i pàgines a parlar sobre l’Acròpolis, els canvis que va experimentar al llarg dels segles, de les figures, ja mítiques, però alhora ben humanes, amb els seus encerts i errors, de Pèricles, de Fídies. I amb ells, Atenes, la pàtria de la democràcia; una democràcia que tampoc no va ser perfecte, ja ho sabem, però que no va deixar de ser, malgrat tot, una raresa, una llum vibrant d’una època pretèrita.

D’aquí, ens n’anem més cap a l’orient. Som a Samos, la pàtria de Pitàgores, i que va ser colonitzada pels grecs cap a l’any 1000 a.c. Es va convertir en el centre de la cultura  grega molt abans de l’auge d’Atenes. Va rivalitzar amb una altra important ciutat jònica, Milet. Atenes es decanta per aquesta i més endavant declara la guerra a Samos. Vençuda aquesta, Herbert ens fa una advertència que encara resulta ben actual: “Una de les cosas que más cuesta perdonar a las personas y a las naciones es la humillación, suponiendo que alguna vez la perdonen. (…) L’orgull ferit no cicatritza fàcilment. Samos no va oblidar Atenes durant molt de temps.

Finalment, l’escriptor polonès es refereix a una altra de les civilitzacions més fascinadores de l’antiguitat: els etruscs, dels quals Herbert ens recorda que van ser els veritables fundadors de Roma. Però no només això. Destaca, entre d’altres aspectes, l’elevat paper que van tenir les dones en la seva cultura: “Probablemente sólo en la civilización micénica alcanzaron las féminas un grado tan alto de libertad e independencia”. Sí, també Micenes, però això seria tot un altre capítol.

La conquesta (parcial) de Roma de l’actual Gran Bretanya ocupa el darrer assaig. Ho fa recordant algunes anècdotes relatives a un professor de llatí que va tenir a l’escola. Així, circulen per aquestes pàgines, un darrere l’altre, Claudi, Neró, Juli Cèsar… Però cap d’ells no van aconseguir sotmetre i llatinitzar del tot la rebel Britània de forma permanent com sí que ho van fer, per exemple, amb França.

Un viatge esplèndid, del tot recomanable, de la mà d’un gran escriptor, dotat d’una ploma precisa, equànime, poètica i plena de passió per unes cultures que també són, en bona part, les nostres.

*El laberinto junto al mar. Zbigniew Herbert. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski. Editorial Acantilado, 2013 (segona edició, 2018).

Palau de Cnossos, Creta. Font: National Geographic. Fotografia de Johanna Huber.