Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran.

Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama.

Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb això no n’hi hagués hagut prou, on no arribava el militar ultra a la reserva, els seus sempre podien posar damunt la taula les cartes de la mentida i de les fake news. Però la gent no és estúpida, i perquè una fake new tingui èxit, s’ha d’estar predisposat a creure-la. De fet, no costa massa acceptar les coses que ja ens interessen. Així de simple, i així de patètic.

Molts ciutadans, no necessàriament d’ideologia ultra, no creuen en el bon funcionament de les institucions democràtiques. Hi ha una crisi de les democràcies liberals. Però en comptes de ser crítics en un sentit positiu i d’enfortir, justament, la democràcia, una part de la població es deixa arrossegar pels cants del fantasma extremista. La por, la incertesa i la incapacitat d’assumir i de gestionar la complexitat del món fan la resta.

Per això, confien en individus gairebé messiànics, amb un discurs simple, impactant i ple d’odi. Els prometen un món més segur, meravellós, on les dificultats quedaran resoltes de cop, sabent que això és impossible. És a dir, solucions simples per a problemes complexos. Allò segur, però, és que aquest discurs i la seva posada en pràctica faran del món un lloc més injust i insolidari. Un món que es va tancant en ell mateix, cada cop més privat de llibertats. Un món que menysprea i expulsa l’altre, el que ve d’un altre país, d’una altra cultura, i que necessita ser acollit.

Les polítiques de Bolsonaro (algunes ja enunciades) no pinten gens bé, com ja suposàvem: els indígenes i l’Amazones en el seu conjunt estan novament amenaçats (la fusió dels ministeris de Medi Ambient i d’Agricultura, dona carta lliure a les grans empreses per fer i desfer). Els drets civils perillen; la tensió pot augmentar. Una notícia molt recent: el jutge que va empresonar Lula és el nou ministre de Justícia. Un premi sens dubte que haurà agraït al nou president.

Si mirem més cap al nord, concretament als Estats Units, Donald Trump segueix fent de les seves. Gairebé podríem fer-ne un llibre cada dia, una mena d’almanac dels disbarats. L’única nota positiva: efectivament, cada dia que deixem enrere és un dia menys del seu mandat. Perdoneu, n’hi ha una altra que hem de destacar: la mobilització de la gent que no es rendeix, i resisteix les seves polítiques estúpides i els seus discursos d’odi.

Mentre, ho hem vist aquests dies, ultres envalentits assassinen i atempten contra ciutadans negres i jueus, en un país on les armes campen per tot arreu. Son crims d’odi, tragèdies que ens avergonyeixen com a éssers humans. L’última decisió presidencial que atempta, un altre cop, contra els drets humans: vol acabar amb la ciutadania per naixement: els fills dels immigrants sense papers nascuts als EEUU no seran considerats ciutadans nord-americans. Veurem com acaba tot plegat.

El fantasma de l’extrema dreta avança també a Europa. I a Espanya, amb la lluita que mantenen tres partits per veure qui la diu i qui la fa més grossa. Un cop més hem de dir: No passaran. No guanyaran. El discurs de l’odi i de la discriminació no tenen lloc en la nostra societat. La democràcia i la llibertat, sempre. No a l’extrema dreta, no al feixisme. No passaran!

Pieter Brueghel. Caçadors a la neu, 1565.