LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

Turguénev, avui

 

Ivan Turguénev, un dels grans de la literatura russa i europea de tots els temps, va néixer un dia de novembre de l’any 1818. Aprofitem l’efemèride, doncs, per recordar la seva figura i intentar situar el seu pensament estètic i social en el món d’avui.

Isaiah Berlin, destacat pensador del segle XX, en el seu imprescindible Pensadors russos, ens descriu l’autor rus com un home liberal, cautelós, escèptic i aliè a qualsevol doctrina. Però no es va quedar en la inacció, sinó que va intervenir, a través, sobretot, d’algunes de les seves novel·les, en el debat polític i social del moment. Sovint, però, a desgrat seu. No volia que això pogués interferir en allò que més admirava: l’art i la bellesa. De fet, si llegim alguns dels seus llibres ens adonem com una impressió lírica i malenconiosa travessa no solament la descripció del paisatge sinó també la dels caràcters humans.

Turguénev posseïa una virtut que ja molts voldrien: l’empatia, ”la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades agudament antitètics als seus” (Berlin). Influït per un “humanisme indignat”, simplement volia comprendre. No era un predicador ni desitjava imposar les seves idees. Al contrari, rebutjava qualsevol forma de fanatisme i detestava tot allò que era fosc, corromput, opressiu i fals.

L’època, i especialment en una societat tan complexa com la russa, bullia en controvèrsies morals i polítiques que separaven els russos entre eslavòfils i occidentalistes, conservadors i liberals, liberals i radicals, moderats i fanàtics o entre joves i no tan joves. Més proper a Herzen que a Bakunin, Ivan Turguénev se sentia, com aquell, asfixiat en un món en el qual s’havien envilit tots els valors.

Al març de 1862 publica a la revista literària El Missatger Rus, la seva gran obra, la més política de totes, Pares i fills. Hi apareix per primera vegada el concepte de nihilisme, en la figura del personatge principal, Basàrov. Però aquesta paraula no l’hem d’interpretar en l’autor rus com el rebuig de tots els valors, com en el cas de Nietzsche. Tampoc no és terrorisme, sinó que l’hem d’entendre com el rebuig de tot allò que no es pot provar mitjançant la ciència.

Basàrov representa la generació dels 60, els anomenats radicals, que es revolten contra els liberals de la dècada dels 40, contra els anomenats “homes superflus”. La novel-la va provocar molts debats i Turguénev fou durament atacat per totes bandes, tan pels conservadors com per la jove generació d’esquerres. Segons sembla, l’escriptor admirava el seu personatge, però també sentia un estremiment davant d’ell. Basàrov rebutja tota la cultura i la literatura burgeses, no els dona cap valor, així com també descarta l’art, l’idealisme, el liberalisme, la tolerància… En canvi, és un entusiasta del materialisme científic. Aquests joves li feien por però alhora el fascinaven. Anuncia Basàrov, vist això, el bolxevisme posterior?

Turguénev mai no va ser partidari de crear un nou món a través de la violència i el fanatisme. Desitjava captar les tonalitats més subtils i per això va irritar tots aquells que buscaven la certesa absoluta. Fou acusat de manca de valor i de profunditat. Tanmateix, les seves simpaties van estar al costat de les víctimes, no dels opressors. Acceptava que tenia una responsabilitat social com a escriptor i no es va refugiar només en l’art per l’art.

Era un reformista, no un revolucionari. Creia que només la cultura i l’educació podien millorar la vida dels éssers humans. Va deixar escrit: “Sense educació, sense llibertat en el sentit més ampli del terme ─en relació amb un mateix, amb les seves idees i sistemes preconcebuts, inclús amb el seu propi poble i amb la seva pròpia història─, és impensable el vertader artista; sense aquest aire és impossible respirar”. Sentiment que travessa tot un segle, especialment a Rússia, fortament castigada en aquest sentit, des de Puixkin fins a Blok, i més enllà.

En els temps actuals, ple de personatges vils, de fanatismes i de violències que tornen a renéixer, crec que el pensament i la literatura d’Ivan Turguénev, com els de tants altres, són més necessaris que mai.


 

hofmeister

Theodor and Oscar Hofmeister. El genet solitari, 1904.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s