A l’Espanya mediàtica i política, com a tot arreu, no tot és blanc o negre. Els matisos són múltiples. També en el tractament que es dona al cas català. Qui fica tots els partits (però també els mitjans de comunicació) espanyols en un mateix sac no s’ajusta a la veritat i comet una temeritat. És el cas d’algunes persones situades en l’independentisme més irredempt. Et diuen que potser sí, les formes són diferents, però que en línies generals no hi ha diferències. Ho creuen del cert, però és una afirmació injusta.

Podem, però també el PSOE (si més no, el govern central) no tenen la mateixa visió sobre la qüestió catalana que el PP i C’s, cada cop més instal·lats a la dreta de la dreta, allà on hi ha Vox. Em sembla evident. És cert que els socialistes van ser partícips del 155. Això va provocar decepció i enuig a molta gent, però també sabem que si només hagués estat pels partits diguem-ne conservadors la repressió hauria arribat molt més lluny (TV3, Educació…).

Com a mínim, l’executiu de Pedro Sánchez no vol deixar el diàleg (encara que sigui amb una línia vermella: la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació). Meritxell Batet no és el mateix que l’altiva i prepotent Soraya Sáenz de Santamaría. Fins i tot, alguns dirigents socialistes consideren que la presó preventiva no té raó de ser. És poca cosa, és cert. Però és que ni PP ni C’s no desitgen ni el diàleg i menystenen contínuament els seus “enemics” polítics. Volen, al cap i a la fi, més repressió (ells en diuen, però, recuperar l’ordre constitucional a Catalunya).

Una música més empàtica (amb el sobiranistes) i més arriscada (de cara als seus electors) és la que emet Podem de fa temps (tot i els errors comesos i els seus problemes interns). No oblidem que van ser fonamentals en promoure la moció que va permetre enviar Rajoy i companyia a la paperera de la història, utilitzant una expressió que es va fer famosa. Pablo Iglesias ha intentat teixir lligams amb els partits independentistes; fins i tot, fa poc es va entrevistar amb els presos polítics, reclamant-ne el seu alliberament. Ell somia en una República (espanyola); potser qui li donarà l’empenta serà una futura República catalana. Veurem.

El PSOE, però, si fos més fidel al seu ideari, hauria de ser més crític amb un Estat força tocat i que necessita reparacions urgents. Sobretot amb un Suprem i una monarquia del tot desacreditats. Tampoc no s’entén, parlant de qüestions internacionals, que votés a favor per mantenir la venda d’armes a l’Aràbia Saudita.

Els canvis que s’estan donant a Catalunya poden empènyer a la renovació de l’Estat, però és tan difícil… Confiem, però, que l’esperit de Lorca o de Machado no marxi del tot, i que el liberalisme i la radicalitat democràtica s’imposin a l’Espanya més reaccionària.

Nicolás Muller. Weisenberg, Madrid, 1952.