Quan Rodolfo Walsh va sentir la frase «Hay un fusilado que vive», la vida li va canviar del tot. Va ser a finals de 1956, en un cafè de la ciutat argentina de La Plata.

Fins llavors, Walsh ja era un escriptor important de contes policíacs, a banda de traductor i editor. Amb el temps, però, es convertiria en una de les veus més singulars i renovadores de la literatura llatinoamericana, així com una persona compromesa amb la realitat política i amb la justícia. Tot va començar, doncs, amb aquella frase i amb el reportatge novel·lat que va escriure tot seguit: Operación Masacre, un referent del periodisme narratiu, una obra punyent i impactant que va sacsejar la societat argentina, escrita uns anys abans que Truman Capote donés a conèixer A sang freda.

La periodista i escriptora Leila Guerriero, en el pròleg de la nova edició del llibre*, afirma, parlant de Walsh, que tot just un any abans (1955), “la política no era su preocupación, la justicia no era su prioridad y el periodismo de investigación no era su interés”. Pocs mesos després, però, “cada una de esas frases era su exacta viceversa”.

Al juny de 1956 es produeix un complot revolucionari fallit contra el règim militar que havia destituït Juan Domingo Perón l’any anterior. Abans que es decreti la llei marcial, però, la policia deté un grup de ciutadans que no hi tenen res a veure: la majoria havien anat a casa d’un per veure un combat de boxa; molts d’ells ni es coneixien.

Després de passar per la comissaria els fan pujar a un camió. S’aturen en un descampat, en una mena d’abocador, a la perifèria de la capital: “Los arrean hacia el basural como a un rebaño aterrorizado. La camioneta se detiene, alumbrándolos con los faros. Los prisioneros parecen flotar en un lago vivísimo de luz”. Som a l’hivern, fa fred. En els capítols anteriors, Walsh ens ha ofert vives impressions, d’una profunda calidesa humana, de cadascuna de les víctimes. Ara, en aquell territori erm, són conscients d’una mort imminent. No hi ha sortida. Comencen els trets. Alguns aconsegueixen fugir, corren sense deturar-se. D’altres són abatuts sense contemplacions.

Un d’ells, Horacio di Chiano, fa veure que està mort. Ja no pensa. “No moverse. En estas dos palabras se condensa cuanta sabiduría  puede atesorar la humanidad. Nada existe fuera de este instinto ancestral”. Els que es van salvar, com ell, encara haurien de viure moments de por i d’angoixa.

Tres dies més tard d’escoltar la frase, Walsh es troba, per primera vegada, amb Juan Carlos Livraga, «el fusilado que vive». Després vindrien entrevistes amb les altres persones que van sobreviure, fent investigacions de tota mena, amb l’ajuda de la periodista Enriqueta Muñiz, a qui dedica el llibre. Cinc morts va deixar la massacre, un ferit greu i sis supervivents. El llibre denuncia sense embuts un crim d’Estat.

El 25 de març de 1977, Rodolfo Walsh, que havia format part com a guerriller de l’organització Montoneros, és ferit de mort en un carrer de Buenos Aires per un comando paramilitar de la dictadura argentina, encapçalada per Jorge Videla. Feia poc que l’autor argentí havia enviat una carta als mitjans amb el títol de Carta abierta de un escritor a la junta militar, en la qual denunciava la repressió i les morts provocades pel nou règim.

Com recorda Guerriero en el pròleg, Walsh havia mencionat algunes coses que li quedaven per fer: “Quisiera plantar una doble hilera de álamos plateados desde la entrada a la casa. Cuando el viento mueva las hojas, suenan como lluvia fina”.

Ens va deixar, però, entre d’altres obres, Operación Masacre, un commovedor reportatge que es pot llegir com una novel-la. O també com una novel·la de no ficció. No us la perdeu.

* Operación Masacre. Rodolfo Walsh. Introducció de Leila Guerriero. Libros del Asteroide, 2018.

Eva Rubinstein. Noi i ombra, 1973.