Heine, l’escriptor alemany, símbol de la revolució i del “cosmopolitisme encarnat”, va escriure: “No hi ha res de més anguniejant que veure casualment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna”.*

No, no cal que l’Estat espanyol i els seus òrgans de poder hagin d’esperar una nit clara per trobar-se davant d’un mirall. A ple dia, fins i tot, veuran en el seu rostre un senyal inequívoc de duresa i d’aversió. L’afabilitat, la justícia i la mesura no semblen ja d’aquest món. Només hi resta un sentiment de revenja, que ha quedat al descobert. Ell mateix, l’Estat, no se sorprèn; també és així. Només que fins ara tot això restava com adormit. Però hi ha més: darrera seu, o al costat mateix, ha aflorat també un franquisme envalentit, i d’altres grupuscles d’extrema dreta. No fan por, però no fan cap gràcia, certament.

Fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva. En els mesos posteriors hi van entrar els polítics. D’altres, continuen exiliats. Tot plegat és una vergonya i un escàndol. Fins quan? Una entitat de prestigi mundial com Amnistia Internacional troba “injustificable” l’empresonament dels líders socials. Però res no es mou pel que sembla, almenys de moment. L’Estat va decidir canviar el vestit liberal (es veu que no li esqueia prou bé) i es va posar un que s’adeia millor amb la repressió. Per la unitat d’Espanya, si calia submergir drets i llibertats, doncs s’havia de fer sense cap mena de remordiment. Ara, el PSOE  intenta donar-hi unes formes més suaus i afables, però a la pràctica els avenços són mínims.

En el fons, el problema sorgeix quan alguns polítics fan de jutges i alguns jutges acaben fent de polítics. Les proves acusatòries que s’han presentat no s’aguanten per enlloc. A la fi, et podrien acusar de rebel·lió per llançar un avió de paper, per exemple. La indignació i la ràbia són inevitables, però cal no caure en les provocacions. Fermesa sí, però sempre amb una actitud cívica i pacífica, sense excepcions.

Tot i que amb el PSOE la tensió s’ha rebaixat en part, l’oposició que fan PP i C’s és indigne, amb un discurs d’allò més piròman, que atia l’odi i la confrontació. No es pot dialogar amb “colpistes”, repeteixen. Els màxims dirigents d’aquests dos partits actuen de forma miserable, sense mostrar cap tipus d’empatia envers els presos i les seves famílies.

Fa uns dies, el Parlament de Catalunya va reprovar el rei, i va demanar l’abolició de la monarquia. Ho trobo bé, conseqüent, a banda de ser una decisió que s’ha de respectar: fou aprovada per una majoria parlamentària. L’endemà, l’editorial del diari més llegit de Catalunya (que ocupava tota una pagina, per cert) va rebutjar aquesta decisió (està en el seu dret, només faltaria). La va titllar “d’innecessària i temerària”. És curiós: la plantofada se l’emportaven els partits independentistes i els Comuns, als quals acusava d’embolicar encara més la troca. Molt poca crítica, per no dir nul-la, cap a PP i C’s, sempre amb els llumins a punt. Desitjo també que la seva defensa a ultrança del rei (a l’editorial només s’esmenta que no va al·ludir en el seu “famós” discurs les “contraproduents càrregues policials de l’1-O”), fos algun dia en defensa de les persones més vulnerables d’aquest país, que no són poques. És fàcil i còmode fer costat i llepar el poder.

Ho sabem. Ja no es tracta només d’independència sí, independència no. La cosa va més enllà. Es tracta de llibertat i de democràcia. Un bon dia, “el sol de la llibertat escalfarà la Terra més venturosament que l’aristocràcia de totes les estrelles plegades”. Heine, novament.

*Quadres de viatges. Heinrich Heine. Traducció de Joan Fontcuberta. Edicions 62, 1983.

Jack Leigh. Nets and Doors, 1986.