CRÒNICA
Feu un comentari

Turbulències

Juan Ugalde

 

Quan passejo pels jardins i camins més plàcids de Montjuïc, a l’hora foscant, encara em sembla que veig, ara aquí, ara allà, algunes de les imatges que havia deixat enrere feia poc. Unes imatges que m’havien impressionat.

M’assec al costat d’un petit estany, ple de fulles. Estic sola. Però de sobte tinc davant meu un grup de persones. Sembla que esperin el tren o el bus. Gent anònima, absorta en els seus pensaments. N’arriben més, es mouen lentament, els seus gestos són precisos. De sobte, uns raigs d’aigua amb molta pressió s’abaten contra elles i les fan caure. Algunes ho fan com ninots, altres resisteixen. Quan tot ha passat, es van aixecant de mica en mica, ajudant-se mútuament. No tot està perdut, després de la violència, la vulnerabilitat, hi ha espai per a la solidaritat.

Tota l’escena l’he recollida d’una videoprojecció de Bill Viola, The Raft. El mateix autor la descriu com “una imatge de destrucció i supervivència”. És una de les obres que podem trobar a la magnífica exposició Turbulències, formada per un conjunt de peces de la Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani. La podem veure al CaixaForum de Barcelona fins a finals de mes. Per tant no us hi penseu dues vegades, abans no passi de llarg.

La mostra és un exemple del compromís de l’art amb el món actual; les ferides o les restes d’una violència absurda són reflectides en diversos formats artístics, com la pintura, la fotografia o el vídeo. També amb la paraula, la qual serveix, per exemple, perquè persones allunyades a causa d’una situació injusta puguin comunicar-se durant un temps breu (Smadar Dreyfus).

Obres que, com el mateix títol de l’exposició indica, volen sacsejar i aguditzar els nostres sentits davant del sofriment i de la injustícia. També són un acte de resistència. Les peces, algunes creades fa gairebé mig segle, no han envellit gens. Resulten ben actuals; com per exemple aquelles que ofereixen noves perspectives de Goya i de Picasso (Equipo Crónica). Els temps de barbàrie, marginació i misèria continuen ben presents entre nosaltres.

Van i venen altres imatges: centenars de peons sobre un tauler de fusta, talment com manifestacions o setges (José Damasceno), restes d’armament i de ruïnes de conflictes gairebé oblidats (Sophie Ristelhueber), el traçat del mapa d’una ciutat fet de xeringues, com un lloc de solitud i de patiments (Guillermo Kuitca) o bé una iconografia que representa una terra cremada, devastada (Anselm Kiefer). Unes imatges que encara em perseguiran una bona estona.


 

Juan Ugalde

Juan Ugalde. Eva, 2000.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s