L’italià Michelangelo Antonioni deia que no es cansava mai de mirar. Fer cinema és, d’alguna manera, construir una mirada per intentar comprendre, una forma de projectar-se al món. Fer cinema és viure, naturalment, i viure fa rejovenir.

Agnès Varda és una jove de noranta anys. El seu cinema capta l’essència d’un món complex i en descomposició, però al qual li reserva moments de vitalitat. Són fragments acompanyats d’una mirada humanista, fresca i insubornable. En la seva darrera pel·lícula, projectada enguany, Visages, Villages (traduïda aquí com Caras y lugares) rep la col·laboració del fotògraf i artista gràfic JR. Ambdós, com si fos una road movie, recorren la França rural en una furgoneta transformada en fotomaton, amb l’objectiu de conèixer persones i intercanviar històries. Tot seguit, els retrats, gegants, d’aquestes persones són penjats en llocs públics, creant, òbviament, expectació, però sobretot una profunda reflexió. El film, tot ell, té la qualitat i la sensibilitat de les grans obres d’art.

Varda fou una figura important de la Nouvelle Vague. La  barreja de ficció i documental impregna la seva obra. La seva mirada peculiar, la seva curiositat, semblen no tenir fi. En aquesta pel·lícula, hi ha la fusió de dues mirades: la d’ella, amb els ulls descoberts, petits i brillants, i la d’ell, amb els ulls amagats sota unes ulleres fosques. Una complicitat i un equilibri admirables.

Hi ha un respecte escrupolós envers les dones, els homes i els nens que es van trobant en el camí. És més, s’estableixen vincles, i per moments un esperit de fraternitat i un aire festiu travessa el paisatge. També sensibilitat, ja ho hem dit, ironia, i molta, molta saviesa.

El film tampoc no defuig la denuncia social. L’artista no pot obviar el compromís amb la realitat, ja que ell mateix en forma part. És tot l’ésser que s’hi implica, no només l’artista. Com deia Henri Cartier Bresson: “Fotografiar, és posar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira”.

Agnès Varda, amb l’artista gràfic i fotògraf JR.