Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor.

Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals.

Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”:

(…)

La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba.

Si bé un xic més tard, el mateix els passa als dracs de les rondalles.

La processó de xifres de què consta el número Pi

no s’atura al marge del paper,

és capaç de prolongar-se per la taula, per l’aire,

per la tàpia, les fulles, un niu d’ocells, els núvols, i continuar pel cel,

per tota la immensitat i la inflor de l’aire.

La cua d’un cometa és tan breu com la cua d’una rata!

La llum d’un estel és tan feble que fins es torça dins l’espai!

(…)

Ens captives per ser com ets, per ser on ets. Voldríem saber el motiu, si és que hi és, de la teva existència, d’aquesta processó infinita de números col·locats així i no d’una altra manera. Per què ets aquí, a la Terra, però també a Júpiter o a la galàxia més llunyana? En fi, coses que potser no sabrem mai…

L’infinit té un poder de seducció comparable amb el no-res. Tots dos es necessiten, un no s’entén sense l’altre. I, enmig, hi som nosaltres, els humans, o la flor que viu en el marge dels marges.

Però més que el propi infinit o el no-res ens atrau el viatge cap a ells, sabent que no hi arribarem mai, a menys que associem, per exemple, la mort amb el no-res. Konstandinos Kavafis, el poeta d’Alexandria, en el seu viatge a Ítaca, deia, entre altres coses:

Quan emprenguis el camí cap a Ítaca

demana que sigui llarg el viatge,

ple de peripècies, ple d’experiències.

(…)

Tingues sempre en el cap la idea d’Ítaca

Arribar-hi t’està predestinat, a tu,

però no t’afanyis acabar el viatge.

(…)

Ítaca ja et donà el bell viatge.

Sense ella no hauries emprès camí.

Però no té res més que et pugui dar.

(…)

Un altre poeta grec, Iorgos Seferis, nascut a Esmirna, a l’Àsia Menor, demana justament arribar més amunt; sempre desitgem assolir aquest una mica més amunt, però sent conscients de la nostra finitud:

Una mica encara

i veurem els ametllers com floreixen

els marbres com lluen al sol

la mar com oneja

 

una mica encara

per arribar una mica més amunt.

Un Univers infinit. El temps provoca, a vegades, una sensació semblant. Encara estem esperant Godot, per exemple, com va deixar escrit Samuel Beckett. Sabem que no vindrà, però per algun motiu inconegut el continuem esperant. L’espera infinita, però també l’etern retorn, els cicles que es van repetint, la percepció d’una vida absurda… Alexander Blok, nat a Sant Petersburg, ho va expressar d’aquesta manera:

 Nit i carrer, fanal, una farmàcia,

una llum pàl·lida sense sentit.

Viu fins i tot un quart de segle encara ─

no hi ha sortida. Tot seguirà així.

 

Moriràs ─ naixeràs altra vegada,

com als vells temps tot es repetirà:

nit, llum trement gelada sobre l’aigua,

canal, farmàcia, carrer, fanal.

Però si mirem cap endins, què ens trobem? Iehuda Amikhai, el poeta que va viure la major part de la seva vida a Jerusalem, quan escriu el seu “Poema Infinit” potser volia dir quelcom de semblant:

                                          Dins d’un museu modern

                                          una sinagoga antiga.

                                          Dins de la sinagoga

                                          jo.

                                         Dins de mi

                                         el meu cor.

                                        Dins del meu cor

                                        un museu.

                                        Dins del museu

                                        una sinagoga,

                                       dins d’ella

                                       jo,

                                      dins de mi

                                     el meu cor,

                                     dins del meu cor

                                     un museu.

Per la bellesa no morim, encara. Hi ha una emoció que ens espera a cada cantonada: un rostre, una fulla, una nota, una paraula… Encara que la bellesa no sigui precisament bonica. No ens cal.

L’infinit interpel·la al no-res. Així ens ho canta un altre poeta, Giuseppe Ungaretti, també nascut a Alexandria:  Entre la flor collida i la donada / l’inexpressable no-res.

Una fórmula pot expressar en una sola línia tota l’extraordinària bellesa d’un fenomen matemàtic complex; de manera anàloga, un haiku és capaç d’expressar amb els mínims recursos lingüístics l’essència de la natura, com aquests de Matsuo Bashō, que va viure al Japó del segle XVII:

Sender, gràcies:                                                     En el pistil

les teves violetes silvestres                                 es demora una abella.

m’han commogut.                                                 No vol marxar.

 

Món de pluja.                                                         Del cor

En aquesta vida estem                                         de la dolça peònia,

només de pas.                                                        una abella borratxa.

 

Gotes de rosada –                                                   Pluja de primavera

¿No netejarien millor                                           sota els arbres –

la brutícia d’aquest món?                                   cascades de cristall.

 

Papallona                                                                 Nit de primavera,

les ales se’t corben –                                              brots de cirera –

roselles blanques.                                                  clareja.

 

I aquí, a les muntanyes de l’Extrem Orient, de nou hi trobem el número Pi, tothora present, immortal com els déus que van pintar els antics. Però també com aquell dinosaure que va popularitzar Augusto Monterroso. Efectivament, quan ens vam despertar, el número Pi encara hi era.

---

 

Llibres consultats i recomanats:

Poesia italiana contemporània (Traducció de Narcís Comadira i altres, Edicions 62); Poesia russa contemporània (Traducció de Ricard San Vicente i altres, Edicions 62); Set poetes neogrecs (Traducció de Carles Miralles amb la col·laboració de Montserrat Camps, Edicions 62); Vista amb un gra de sorra, de Wisława Szymborska (Trad. Josep M. de Sagarra, Columna Edicions); Un idioma, un paisaje, de Yehuda Amijai (Trad. Raquel García Lozano, Hiperión); De camino a Oku y otros diarios de viaje, de M. Bashō (Versió de Jesús Aguado, DVD Ediciones); La mirada del pelegrino (Haikus), de M. Bashō (Versió de Rosa Burillo, Endymion); La belleza de las matemáticas, de Josep Manel Marrasé (Plataforma Editorial); Introducción a la belleza de las matemáticas, de Yoko Ogawa i Masahiko Fujiwara (Traducció de J.F. González Sánchez, Editorial Funambulista).

---