Serà 2019 un dels anys més càlids? La tendència de les últimes dècades indica que sí. Els vint anys més calorosos s’han registrat en els darrers vint-i-dos. Les emissions de CO₂ a l’atmosfera continuen sent molt altes. La gran majoria dels governs incompleixen els Acords de París de 2015.

Els qui directament neguen el canvi climàtic ho fan, o bé per ignorància, per interessos econòmics, o bé són captius de les grans companyies energètiques. La salut del planeta i de la seva gent no pot quedar a mans de quatre individus ambiciosos i amb pocs escrúpols que s’escapen de qualsevol control democràtic, sota el paraigües d’uns polítics que perverteixen la mateixa democràcia.

L’escalfament del planeta és un fet contrastat. Segons el darrer informe del grup d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic, en les pròximes dues dècades la temperatura global haurà pujat 1, 5 °C respecte l’era preindustrial. Però hi ha qui diu que, fins i tot, es podria arribar als 2 °C. Les conseqüències, doncs, encara serien més catastròfiques. Per això alerten que les emissions de diòxid de carboni s’hauran d’haver reduït un 45 % l’any 2030 (respecte el 2010), i deixar-les a zero vint anys més tard. Tot un repte que no admet cap tipus de dilació. Caldrà prendre mesures més urgents i efectives. Allò que no fem ara, ho pagaran, sobretot, els que ara són joves o que encara no han nascut.

Per començar, hem de capgirar el sistema capitalista, que s’alimenta dels combustibles fòssils (petroli, carbó i gas natural). Alguns parlen d’un capitalisme més humà; a nosaltres, aquest terme, ja no ens és suficient. Preferim parlar de solidaritat o de sostenibilitat. L’economia capitalista no és viable, avui encara menys, i posa una marca irreversible en el futur més immediat. El canvi de model econòmic hauria d’implicar a governs i empreses, però també apel·lem a la responsabilitat individual de cadascú.

Si la temperatura global pugés 2°C, la desaparició del gel de l’Àrtic podria deixar de ser ciència-ficció, l’augment del nivell del mar provocaria inundacions i terres sepultades sota les aigües, la calor i les sequeres podrien ser extremes, la manca d’aigua podria afectar a centenars de milions de persones. Espècies animals i vegetals i ecosistemes estarien més a prop de l’extinció. Els coralls o les glaceres són molt fràgils. Mig grau pot separar la supervivència de la mort.

Som a temps de revertir la situació i de guarir, encara que sigui de forma parcial, el nostre planeta. Vivim en una època en la qual si no actuem, la situació serà irreversible i la Terra s’acabarà convertint en un lloc inhabitable. El problema és global, la solució també, sense deixar d’actuar localment.

Són dones, sobretot, les que encapçalen iniciatives de canvi humanitàries i altruistes, també en l’ecologisme i la preservació del medi ambient. En el fons és una lluita de sentit comú, una opció de vida per a la vida. Recordem Petra Kelly, en els anys 80 i 90, o Greta Thunberg, avui. L’adolescent activista sueca que va començar sola la protesta està desvetllat consciències més enllà de les fronteres del seu país, sobretot entre els més joves, pels quals el futur s’està escrivint ara mateix.

Mark Rothko. Número 14, 1960.