Autor: Naia Roig

Daumier

El judici

  A l’Estat li convé un judici pulcre. No es pot permetre ni una ombra, ni una traça de dubte. S’hi juga massa, però no les té totes. Haurem d’esperar uns dies, un cop s’obri el teló, si la funció acaba sent o no una farsa. De moment, els preàmbuls no conviden del tot a l’optimisme. Algunes portes han grinyolat; la tensió és evident. La llista d’anomalies o d’absurds previs no han estat banals, començant per la gravació per part d’un agent, des d’un furgó policial, del trasllat dels presos polítics a Madrid, tot fent mofa de la gent que els acomiadava, les denuncies dels polítics sobre les condicions de les cel·les, la protesta d’alguns d’ells perquè encara no disposaven dels ordinadors per a preparar millor el judici, la fixació ridícula que encara hi ha contra el color groc a segons quins llocs de l’estat o la prohibició d’entrar a les presons revistes “políticament incorrectes” com El Jueves. El judici començarà, si tot va com hauria d’anar, el proper dimarts 12 de febrer. S’allargarà durant …

L’esquerra que no pot

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …

No ens resignem

  Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

21-D

  Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper. Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques. Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, …

No, no era això

  “No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència… No, no m’agrada”. Qui així s’expressa és Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1978. Continua dient: “És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder (…) No hi tenen cabuda ni “el meu sexe ni la meva nació”(…) No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor”. Perquè si “voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes”. Acaba l’article amb un desig: “El que no voldria és que fos el darrer “sí”. Quaranta  anys després, no s’ha pogut donar un nou “sí”, ja que no ha estat possible fer cap més consulta. No hem pogut opinar tampoc sobre el model d’estat: monarquia o república. La sensació, doncs, és aquesta: una constitució envellida, rígida i amb poques ganes d’adaptar-se als nous temps; talment com si …

Boubat

Els infants també tenen drets

  El proppassat 20 de novembre es va commemorar el Dia Universal dels Drets dels Infants (i dels adolescents). Un bon moment per reflexionar sobre la qüestió (de fet cada dia ho és) i veure què podem fer encara (que és molt). Però sobretot denunciar els escàndols i les violacions que de forma sistemàtica es cometen arreu del món. Uns drets inherents a tota persona humana i que, a més, tenen les seves pròpies particularitats quan atenyen als menors d’edat. El mateix dia de l’any 1989 es va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, a partir d’una altra declaració feta exactament trenta anys abans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Al seu torn, aquesta darrera adaptava per als infants i joves els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada l’any 1948. A la Convenció es va introduir com un dels seus principis bàsics, el dret de tots els nens i les nenes a expressar la seva opinió en els afers del seu interès i que aquesta opinió fos tinguda …

Strand

Una democràcia segrestada

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

Jack Leigh

Davant d’un mirall

  Heine, l’escriptor alemany, símbol de la revolució i del “cosmopolitisme encarnat”, va escriure: “No hi ha res de més anguniejant que veure casualment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna”.* No, no cal que l’Estat espanyol i els seus òrgans de poder hagin d’esperar una nit clara per trobar-se davant d’un mirall. A ple dia, fins i tot, veuran en el seu rostre un senyal inequívoc de duresa i d’aversió. L’afabilitat, la justícia i la mesura no semblen ja d’aquest món. Només hi resta un sentiment de revenja, que ha quedat al descobert. Ell mateix, l’Estat, no se sorprèn; també és així. Només que fins ara tot això restava com adormit. Però hi ha més: darrera seu, o al costat mateix, ha aflorat també un franquisme envalentit, i d’altres grupuscles d’extrema dreta. No fan por, però no fan cap gràcia, certament. Fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva. En els mesos posteriors hi van entrar els polítics. D’altres, continuen exiliats. Tot plegat és …

Calder

Un nou capítol

  L’1 d’octubre de 2017 va ser una manifestació de desobediència pacífica, un acte de dignitat i de fermesa enfront la humiliació, els exabruptes i, per suposat, els cops de porra. La gent va resistir i va votar, tot i la violència (i molts més que ho van fer precisament per això). Un any després, doncs, era un deure recordar aquella jornada, també les persones empresonades, però sempre amb tarannà positiu, amb respecte i amb confiança, si és possible. Tot va transcórrer, més o menys, com estava previst (amb un nou èxit de participació, per cert), però els incidents violents protagonitzats cap al tard per grupuscles que intentaven entrar al Parlament van acabar afegint una pàtina negra a la ja hora foscant. El dia que hom havia tornat a condemnar la violència policial de fa un any (avalada per Felip VI dos dies després), es va acabar en desordres i enfrontaments, difosos àmpliament per diversos sectors interessats. Aquests es van trobar, de sobte, amb un obsequi gairebé inesperat. Tot plegat, una llàstima. A més ja veníem …

Strand

Un any després…

  Amb el temps la farsa es fa més diàfana. La sensació d’injustícia, naturalment, també. Catalunya no és independent, és cert (entre d’altres motius perquè l’opció encara no és prou majoritària), però tampoc no hi ha independència judicial a l’Estat espanyol. Tal dia com avui de fa un any, amb els escorcolls i detencions a la seu de la conselleria d’Economia, l’Estat inicia una estratègia per escapçar el moviment independentista. Tot s’hi val, fins i tot transgredir la mateixa democràcia. La unitat d’Espanya és sagrada, esclar (ja no es tracta, per tant, de fer política sinó que gairebé estem parlant de religió). Aleshores, policies i jutges s’inventen acusacions falses de violència i de rebel·lió, amb la benedicció del Rei. Fa mesos que diverses persones estan injustament en presó preventiva. És una vergonya i en reclamem la llibertat immediata. Tot i això, hi va haver certa ingenuïtat: és possible. Ara, però, un any després tot és més clar: l’Estat disposa de la força (i la pot utilitzar quan li convingui, com es va veure l’1-0); també …