OPINIÓ, PORTADA
Feu un comentari

Un nou capítol

Calder

 

L’1 d’octubre de 2017 va ser una manifestació de desobediència pacífica, un acte de dignitat i de fermesa enfront la humiliació, els exabruptes i, per suposat, els cops de porra. La gent va resistir i va votar, tot i la violència (i molts més que ho van fer precisament per això). Un any després, doncs, era un deure recordar aquella jornada, també les persones empresonades, però sempre amb tarannà positiu, amb respecte i amb confiança, si és possible.

Tot va transcórrer, més o menys, com estava previst (amb un nou èxit de participació, per cert), però els incidents violents protagonitzats cap al tard per grupuscles que intentaven entrar al Parlament van acabar afegint una pàtina negra a la ja hora foscant. El dia que hom havia tornat a condemnar la violència policial de fa un any (avalada per Felip VI dos dies després), es va acabar en desordres i enfrontaments, difosos àmpliament per diversos sectors interessats. Aquests es van trobar, de sobte, amb un obsequi gairebé inesperat. Tot plegat, una llàstima. A més ja veníem també d’un dissabte amb incidents, del tot condemnables, després d’una inoportuna i provocativa manifestació policial.

Però tornem enrere. L’Estat espanyol i els seus braços armats es pensaven que només amb l’amenaça de la força tombarien el referèndum (urnes i ciutadans pacífics: no hi ha cap perill, devien pensar). Van pecar, tanmateix, de supèrbia i d’ignorància. No creien en la capacitat de resistència pacífica de molta gent. El resultat, doncs, va ser un xoc imprevisible.

Em ve al cap aquella qüestió que havia plantejat Isaac Asimov: “Què passaria si una força irresistible topés amb un cos inamovible?” Per definició, aquesta és una força que mourà o destruirà qualsevol cos que trobi al seu davant; per altra banda, un cos inamovible és un objecte que no pot ser mogut. Tots dos guanyaran i perdran alhora. Però passa que no poden existir simultàniament; les regles de la raó no ho permeten. Es una pregunta, per tant, sense sentit.

Es tracta d’una hipèrbole, naturalment. Aquell dia molts ciutadans no va tenir por, van guanyar, però la revenja posterior de l’Estat també va ser fulminant: estava disposat a saltar-se, fins i tot, la mateixa democràcia. Calia demostrar qui tenia la força. I a més que fos prou potent.

Avui estem vivint uns dies d’un cert desencís. Els partits independentistes han fet encara més visibles les seves diferències. Hi ha indignació, desorientació. Però ja hem vist que tot el procés és com una funció sinus: avui puja, demà baixa i així anar fent. Demanem, un cop més, calma i diàleg. També responsabilitat per part de tothom. Ningú, ni uns ni els altres, no poden parlar en nom de tot el poble. El país és divers i plural. Però si un gran nombre de persones reclamen fer una cosa pacífica i democràtica s’hauria de poder atendre i canalitzar d’alguna manera.

Quins temps ens esperen? Quan es tracta del procés, tot és incert. La llum continua encesa, però fixem-nos en la papallona: s’hi apropa, però va amb molt de compte. Efectivament, mai no es cremarà. És prou hàbil i intel·ligent.


 

Calder

Alexander Calder. Circles with eyes (for our unfinisched revolution), 1975-76.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s