Si mirem enrere, veurem que són diverses les ciutats que durant un temps s’han erigit en baluards de la modernitat, la cultura o el comerç, si podem dir-ne així. Milet va representar, en part, al segle VI a.c allò que va ser Atenes o Alexandria uns segles més tard. En èpoques més posteriors, no podem deixar d’esmentar tampoc la Florència del Renaixement, el París de la Il·lustració o la Viena de principis del segle XX. Són ciutats que van conrear l’humanisme i la llum, tot i les ombres que de ben segur també van existir.

En tot cas, si estudiem les ciutats “cinc estrelles” no podem defugir parlar dels seus ciutadans més il·lustres, que són, al cap i a la fi, els que han situat el nom de la vila al capdamunt del cim del reconeixement i de l’admiració. Milet és inseparable de Tales, però sobretot d’Anaximandre. De tot plegat, i en particular de la primera gran “revolució científica” de la història que va néixer en aquesta regió occidental de l’actual Turquia fa vint-i-sis segles, en parla el llibre del científic i professor Carlo Rovelli, Anaximandre de Milete ou la naissance de la pensée scientifique, recentment publicat al nostre país.⁽¹⁾

Anaximandre neix cap al 610 a.c. Quina ciutat es troba? Milet, situada a la regió de la Jònia, és un port comercial important, cosmopolita, obert a les influències orientals i que té un contacte directe amb Egipte (s’hi havia fundat feia poc la colònia grega de Nàucratis). És un lloc d’encontre de la civilització grega naixent amb la saviesa antiga d’Orient Mitjà. El context és favorable al pensament lliure, a un saber sense coercions.

Alumne de Tales, Anaximandre anirà molt més enllà. Són uns anys decisius en la història del coneixement: s’esdevé el pas del mite al logos. Les coses ja no s’expliquen només per la intervenció dels déus o dels mites, sinó per la raó. De l’obra d’Anaximandre, com de la majoria dels presocràtics, se n’ha conservat molt poca cosa; la informació que disposem és gràcies a altres autors i testimonis posteriors.

És una època apassionant: quan Anaximandre fa les seves descobertes, prop de Milet, Safo elabora els seus extraordinaris versos a l’illa de Lesbos, i Soló, també poeta, efectua les seves reformes democràtiques a Atenes.

Segons Carlo Rovelli, el pensador de Milet “va obrir el camí a la física, a la geografia, a l’estudi dels fenomens meteorològics, a la biologia”. És considerat el primer geògraf de Grècia i d’Occident; és ell qui dibuixa el primer mapamundi. Va introduir a Grècia el gnòmon, altrament dit rellotge de sol, procedent d’Egipte o de Babilònia. Concep la Terra com una gran columna cilíndrica, baixa i ampla, suspesa en l’aire, situada al centre de l’Univers. Va ser el primer que afirmà que sota la Terra també hi havia cel i que aquesta no flotava sobre les aigües. Segons el testimoni que ens deixa Diògenes Laerci: “La Terra s’està al mig, ocupant la posició del centre, i que és esfèrica de forma (i que la Lluna és de falsa llum i que és il·luminada pel Sol, però també que el Sol no és més petit que la Terra i que és foc d’allò més pur).⁽²⁾

No només això. El filòsof grec també va contribuir a la biologia, com ja hem dit. Segons ell, la vida es va originar en el mar. Parla explícitament de l’evolució dels éssers vius; en particular, els humans procedeixen d’uns animals marins semblants als peixos. Quan la terra es va assecar, algunes espècies es van adaptar al continent. Per això s’ha vist a Anaximandre com un precedent de l’evolucionisme de Darwin  i de l’adaptabilitat al medi.

Va escriure un text en prosa, Sobre la natura, avui perdut (només resta un fragment). Segons ell, el principi vital de l’Univers (arkhé) no és l’aigua, com creia Tales, sinó quelcom més abstracte: l’àpeiron, una substància indefinida, indeterminada i infinita (en el sentit d’indeterminada), en la qual tot hauria tingut el seu origen i on tot acabaria, com els mons il·limitats existents. L’àpeiron vigila que els quatre elements (foc, terra, aigua, aire) mantinguin una proporció entre ells; cap no pot tenir avantatge sobre els altres, tot i que es poden transformar un amb l’altre. Gràcies a l’àpeiron hi ha un equilibri cosmològic que permet que tot funcioni.

La cultura contemporània no pot deixar de marge el coneixement científic. La ciència també és cultura. Per Carlo Rovelli, Anaximandre va ser un dels fundadors del pensament científic quan va repensar la nostra imatge del món. La seva és una recerca del coneixement basada en la capacitat crítica, en la rebel·lió contra les evidències: “Allò que ens sembla obvi pot resultar fals”. Cal ser honest, acceptar la nostra ignorància i posar en dubte allò que tothom creu. “El coneixement neix d’un acte de rebel·lia, respectuós però profund, contra el saber admès”­. Reconèixer la incertesa del nostre saber ens farà arribar més lluny.

El pensador grec es va proposar explicar el món, des de l’origen del Cosmos fins a les gotes d’aigua, sense fer referència, doncs, a les qüestions divines. Com afirma Rovelli: “Copèrnic entendrà la lliçó fonamental d’Anaximandre: si vols continuar pel camí del coneixement no has de reverenciar al mestre, ni estudiar i desenvolupar els seus ensenyaments, sinó buscar els errors”.

Heus aquí, doncs, un llibre molt recomanable, escrit amb un llenguatge clar i amè. Una reflexió acurada i necessària sobre el pensament científic. Un viatge fascinant a la Grècia arcaica, als origens de la ciència i del coneixement. Milet i la Jònia van ser el bressol del pensament racional, amb Tales, Anaximandre i Anaxímenes, però res no neix del no-res. Egipte, Babilònia, L’Índia i altres pobles van plantar les llavors perquè uns altres, els grecs, poguessin gaudir, amb el seu talent i esforç, d’uns primers fruits, que ja havien recollit, en part, a la Xina. Però això ja seria tot un altre article.

(1)  El nacimiento del pensamiento científico. Anaximandro de Mileto. Carlo Rovelli. Traducció d’Antoni Martínez Riu. Editorial Herder, 2018.

Rovelli és un reconegut físic teòric que treballa en el camp de la gravitació quàntica. Excel·leix també com a divulgador de la ciència. A part de l’obra esmentada, cal destacar Set lliçons breus de física i L’ordre del temps, ambdues traduïdes al català i al castellà.

(2)  De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis. Edició i traducció de Joan Ferrer Gràcia. Edicions de la ela geminada, 2011.

Nicolas de Staël. Paysage Méditerranée, 1954.