A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar.

El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya.

Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència política de conseqüències imprevistes, amb la dreta espanyola aliada amb l’extrema dreta. Caldrà actuar amb molta cura, però també amb molta pinya per fer front a tots els sorolls polítics i mediàtics  que amenacen la llibertat i la democràcia. La desunió de l’esquerra, junt amb l’abstenció no menor d’una part del votant progressista, facilitaria, a hores d’ara, la victòria electoral de les forces reaccionàries.

Hem dit que és una pèssima notícia. Ho és per a la mateixa esquerra. Ho és per Espanya, que necessita mesures socials urgents, com la de seguir avançant en les polítiques d’igualtat, per exemple. Però ho és també per Catalunya i per tot allò que té a veure amb el procés. Deixem-ho clar una vegada més. Qui des de l’Estat Espanyol ha fet més propostes d’entesa per resoldre el conflicte català ha estat Podemos, en particular el seu màxim líder, Pablo Iglesias. Qui des de l’independentisme ha menystingut això, n’ha criticat la seva suposada indefinició o l’ha desqualificat per ser simplement un partit espanyol que forma part del mateix sistema, comet una injustícia i un error. Al final, potser l’acabarà trobant a faltar.

S’ha insistit abastament, però no podem deixar de seguir preguntar-nos: ¿És preferible un govern PSOE- Podemos o un de la dreta, de la dreta extrema i de l’extrema dreta, és a dir de C’s, PP i Vox? Qui pensa que és més del mateix està abonat, crec, a la idea del com més malament van les coses, millor.

No sabem com evolucionarà la crisi a Podemos. Un fet és clar. Les sigles d’un sol partit ja no marquen l’agenda política; sorgeixen plataformes, confluències… Caldrà veure com encaixen els futurs pactes i si acaben sumant majories, en comptes de restar. L’assemblearisme és essencial, però és problemàtic quan un partit creix i intervé en la política institucional. Però tampoc no és desitjable la jerarquització o la centralització. Una atmosfera més o menys llibertària és imprescindible, trobo, en tota col·lectivitat humana, sigui política o no.

També s’haurà de deixar de banda els personalismes i les lluites fraticides que no porten enlloc: només debiliten i enforteixen l’adversari. L’alternativa a la política actual (o l’alternativa de l’alternativa) passa per més democràcia, més solidaritat, més cooperació, més esperit crític, més tolerància i paciència, més subversió, i més tendresa.

És una idea que ja apuntava la líder dels Verds europeus, Petra Kelly, l’any 1984. Tendresa en un sentit ampli, també polític, que inclou una relació tendra amb el medi ambient, amb les nostres idees, amb l’art, entre les persones, “també en el si d’un partit alternatiu i no violent, que aposti públicament sense cessar per la suavitat, la descentralització, la no violència”.

Nicolas de Staël. Agrigent, Sicília, 1954.