LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

L’home que camina

 

Hi va haver un moment, cap a mitjans dels anys 30 del segle passat, que Alberto Giacometti es va allunyar del surrealisme per a “dedicar-se a representar el que veia”,  copsant una realitat més directe, que tindrà la figura humana i la seva problemàtica existencial com a eixos fonamentals. Serà l’època de les figures petites, sovint només el bust, de pocs centímetres d’alçada, on la mirada és l’element primordial. Però tot això, continua dient el mateix artista, “va canviar cap al 1945, gràcies al dibuix. Aquest em desvetllà el desig de fer figures més grosses, però aleshores, per a sorpresa meva, ja només s’hi assemblaven si eren llargues i primes”.

Hi ha quelcom comú a totes elles: la fragilitat. Les figures sembla que desapareguin i que es desfacin només en mira-les. Però, paradoxalment, hi trobem una mena de resistència, una determinació que, tot i la seva aparença immòbil i fràgil, són absolutament “vives”.

HCB1961012W07173/27C

Henri Cartier-Bresson. Alberto Giacometti. Rue d’Alésia, Paris, 1961.

L’obra símbol d’aquest darrer període és, sens dubte, L’home que camina, realitzada l’any 1961, i de la qual existeixen diverses edicions. A l’artista, però sobretot a aquesta peça emblemàtica, els dedica Franck Maubert un nou llibre*.

L’home que camina som tots nosaltres, d’aquí el seu caràcter universal. Aquesta figura de bronze, modesta, sense ornaments, té allò que se’n diu “ànima”. L’escultura és també Giacometti mateix, amb el seu aspecte fràgil, una mica malgirbat, que camina per un carrer de París, o que va i ve pel seu taller, espai modest i de dimensions molt reduïdes, situat a la rue Hippolyte-Maindron de la capital francesa.

Caminar defineix l’actitud vital de l’escultura. “Caminar és ser, és existir, és pensar”, afegeix Maubert. És també, d’alguna manera, un alliberament. Per això viu amb nosaltres i més enllà de nosaltres.

L’escriptor no dissimula la seva admiració: “Per què ens emociona tant aquesta representació? L’home que camina és el nostre mirall, ja que ens representa a nosaltres, amb la nostra precarietat, el nostre dolor i la nostra soledat”. Giacometti, no deixa de dialogar amb el passat (com de fet ha de fer tot gran artista). En el seu cas, sobretot, ho fa amb l’art egipci i etrusc, amb Giotto (del qual n’admira la grandesa, la força i la solemnitat dels seus personatges) i Rodin. Giacometti és fill i testimoni, tanmateix, del segle XX, amb tots els seus conflictes. Les seves figures s’alcen i ens interpel·len: “D’on venim? Qui som? On anem?”.

Maubert recorda quan va veure l’escultura per primera vegada. Era una tarda d’agost de l’any 1973 a Saint Paul-de-Vence, en un dels patis de la Fundació Maeght. Allí va ser conscient d’una cosa: “L’home que camina ha modificat la meva mirada, la meva forma de ser, d’observar una escultura”. Les pàgines que segueixen, doncs, manifesten l’admiració per l’art únic i peculiar de Giacometti.

Tanmateix, l’artista era curós amb no deixar-se portar massa per l’eufòria o l’èxit. De fet, sempre va ser conscient del seu fracàs. Del fracàs per no trobar l’absolut, la veritat de les coses. Tot i això insisteix, avança decidit, com la seva figura, sempre inclinat cap endavant, amb pas decidit, però lent, habitat pel dubte i la sensació de fracàs.

Maubert se sent atret per la figura, es crea una familiaritat. Això és fascinant: “Aquest home que camina és més fort que un Crist”, acaba dient. Allò que l’emociona més, repeteix, és precisament el “seu equilibri inestable, el seu aplom tranquil i la seva fragilitat”. Però també cal que ens fixem en la seva testa, en el seu pensament. Recorda Pascal quan identificava aquell amb la grandesa de l’ésser humà: “L’home és només una canya, la més dèbil de la naturalesa; però és una canya que pensa”. Tot i que a l’obra de Giacometti, a diferència del pensador francès, Déu hi és absent.

L’artista suís va aconseguir pintar el buit. Però, a més, és que ja no parteix d’una massa, sinó del buit mateix. En aquest viu l’home, un home, tanmateix, que avança i que anhela comunicar, ser escoltat i ser estimat. Un home que es revolta, que vol afirmar la seva dignitat. És extraordinari.


 

*El hombre que camina. Franck Maubert. Traducció de Núria Petit. Editorial Acantilado.


 

giacometti9

Obres de Giacometti, entre les quals L’home que camina, en una exposició al Musée national des beaux-arts du Québec, a principis de 2018. Fotografia de Yan Doublet, Le Soleil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s