No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals.

Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, un engany que va portar al desencís i a la dissidència a moltes persones que inicialment havien cregut en les seves bondats. Quan el socialisme no té plenes garanties democràtiques, quan menysté i empresona les veus crítiques, quan no defensa, en definitiva, la llibertat i la justícia plenes, sobretot les d’aquells que pensen diferent, no és socialisme ni és esquerra. És més: quan una part de l’esquerra europea elogiava o simpatitzava amb aquests règims, sense cap mena de matís ni de crítica, estava fent  un pèssim servei als valors del socialisme i de l’humanisme. Per tant, ni aquesta suposada esquerra ni tampoc el capitalisme no són alternatives.

En tot cas, tornant al cas veneçolà, tampoc no ens ofereix massa confiança l’oposició del país, si més no una part important d’aquesta, ara sota el lideratge d’un fins fa poc desconegut Juan Guaidó, escollit a principis d’any president de la Asamblea Nacional de Venezuela i autoproclamat president del país, amb el suport logístic i econòmic dels Estats Units. Aquest senyor demostra un interès real per atendre les necessitats de la població, o està immers en una lluita pel poder i prou?

El que succeeix a Veneçuela és una demostració més de la hipocresia i del cinisme que operen en moltes democràcies occidentals quan es tracta d’actuar davant de règims autoritaris i dictatorials. Les relacions internacionals mai no ha estat fàcils, certament. Hi ha múltiples interessos, s’han de fer molts equilibris. No pot ser, però, que la pulcritud democràtica que s’exigeix a un país, no valgui per uns altres. Hi ha molts estats governats per règims autoritaris i on es violen els drets humans, i gairebé ningú (penso, per exemple, en les democràcies “liberals” occidentals) no diu res. Xina, Rússia, Aràbia Saudí, Turquia, Polònia…  L’afer Khashoggi, per exemple, ja sembla oblidat. La situació de la dona, dels col·lectius LGTBI, dels immigrants o l’empresonament de dissidents no fan alçar massa la veu.

Que Trump s’hagi situat com a capdavanter de la restauració de l’ordre i de la democràcia a Veneçuela no és massa tranquil·litzant. El Parlament Europeu, que havia marcat una posició autònoma de bon inici, ara sembla que li fa el seguiment i ja ha reconegut Guaidó com a “president interí”. Un personatge tèrbol com Trump s’erigeix en líder de les llibertats contra un altre no menys tèrbol com Maduro. Sempre ens quedarà, deu pensar el mandatari nord-americà, el petroli veneçolà, molt més llaminer, això sembla, que no pas la defensa de la democràcia i de les llibertats arreu.

Ho repetim una vegada més: manca lideratge i compromís sincer amb la defensa dels drets humans arreu del món. Cadascú té els seus interessos estratègics i econòmics. S’ha blanquejat la vulneració dels drets quan convenia. Quanta hipocresia.

Frida Kahlo. El autobús, 1929.