La frase, àmpliament difosa, té més vigència que mai: la política, els drets humans i la democràcia són massa importants per a deixar-los, només, en mans dels polítics. Tampoc no els podem fiar a un cap d’estat que ha estat escollit sense passar per les urnes, i amb un suport tan escàs sobretot entre els joves. La Constitució, que també perpetua els privilegis d’uns quants, hauria de ser un punt de partença cap a quotes de més democràcia i transparència.

He volgut insistir en la paraula joves perquè són les noves generacions les que tenen la clau de volta, aquella que ens ha de permetre entrar i avançar en una estança més assolellada, de més profunditat democràtica, i no en una on regnin la foscúria i el sutge.

En aquest punt, doncs, cal tornar a insistir en els tres pilars imprescindibles d’una societat del benestar: la sanitat, la cultura i l’educació. Les dues darreres no ens salven, és cert, no ens fan ser ni més bons, ni més feliços. Però sense elles som més febles, més manejables. Per començar, l’educació és un “mecanisme” preciós per combatre la ignorància i el fanatisme. Edgar Morin s’estimava més parlar d’ensenyament educatiu, i ho feia en aquests termes: “La missió d’aquest ensenyament no és transmetre coneixement pur, sinó una cultura que ens permeti comprendre la nostra condició i ens ajudi a viure; i, alhora, que afavoreixi una manera de pensar oberta i lliure”.

Per això són tan importants la transmissió de valors humans, des d’una raó sensible o des d’una sensibilitat no exempta de raó, si se’m permet l’expressió. Estimular la reflexió i el pensament lliure, escoltar amb atenció l’altre (fins i tot el que no pensa com nosaltres), conversar sense fer escarafalls i amb respecte o defugir les certeses absolutes i apostar pel dubte són maneres de fomentar la tolerància i els bons hàbits democràtics. Pensar des dels altres i amb els altres, amb un tarannà democràtic, ens pot ajudar a formar-nos com a persones cíviques i responsables. Potser allò que es transmet no té una utilitat material immediata. No importa, útil o no, cal que cadascú faci el seu camí, més enllà de les modes.

Un bon mestre o professor, preocupat pels seus alumnes, però alhora exigent, té quelcom d’estoic, trobo. La paciència, la prudència, la humilitat o la honestedat no fan mai nosa. Cal saber renunciar a vegades, també, per prendre un major impuls, o obrir noves vies. I no deixar de transmetre i de tenir curiositat, lligant i confrontant els diferents sabers. Lluitar per un món més just i solidari és una exigència ètica. A l’escola, i més enllà d’ella.

Sabine Weiss. Índia, 1986.