LLIBRES, MIRADOR
Comment 1

Els vençuts

 

“No he oblidat la data del 26 de gener de 1939, dia de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, perquè em vaig passar la nit plorant (…)”.(1) Qui així s’expressa és Maria Aurèlia Capmany. En els dies que van seguir, altres ciutats catalanes van caure: Granollers (28 de gener), Vic (1 de febrer), Girona (4 de febrer), Figueres (8 de febrer)… Tota Catalunya era ocupada. El feixisme s’havia imposat. El malson va durar, gairebé, quaranta anys.

Quaranta anys són molts. No n’haguessin estat tants sense la passivitat o l’ajuda inestimable i vergonyosa de bona part de la comunitat internacional. No oblidem la derrota, no oblidem les víctimes de la guerra i de la postguerra, el patiment de milers i milers de persones. Les que es van quedar a l’interior i les que van haver de marxar. Les imatges del camí cap a l’exili ens segueixen commovent. No oblidem, ni tampoc podem perdonar als seus responsables que, enduts per la revenja i la crueltat, no van ser mai jutjats ni condemnats. Les ferides, diguin el que diguin, no es van poder tancar.

En primer lloc, ja ho hem dit: es va exercir la venjança, la violència i l’anihilació contra tot allò que significava la República i la democràcia. Després, amb la Transició, es va voler girar full de tot plegat i es va intentar oblidar. Però la memòria no es deixa vèncer fàcilment. Després de períodes de por i de silenci, les noves generacions no han oblidat la barbàrie i la injustícia que es va cometre. No han oblidat que milers de persones continuen enterrades en fosses comunes. És un anhel de justícia, no de venjança.

Aquell dia de finals de gener de 1939, un altre futur escriptor de renom, Manuel de Pedrolo, recorda una ciutat “sense vida, però amb rastres persistents de temor, de pànic”.(1) Evoca una anècdota que el va marcar, quan va veure una pila de llibres abocats enmig del fang: “Un símbol clar de la realitat que viuríem durant tants anys, quan es farien autos de fe, quan la gent seria perseguida per haver volgut exposar el propi pensament (…)”.

Deia Maria Aurèlia Capmany en un altre escrit: “Deixàvem moltes coses enrere, moltes coses de què ni tan sols podíem parlar, perquè havíem perdut”.(2) Els que no hi érem o no havíem nascut no podem imaginar com va ser possible viure en unes circumstàncies on imperava la por i la resignació, on moltes persones eren humiliades (quan no assassinades o empresonades) pel fet d’haver estat al costat de la democràcia. Moltes sense haver tingut una participació activa en la política. No, mai no ho oblidarem.

Teresa Pàmies havia participat activament en política des de ben jove. Així recordava aquells dies: “De la fugida de Barcelona el 26 de gener de 1939 no n’oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l’Hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant a crits que no els deixéssim a mans dels vencedors (…)”(2) Tothom intentava fugir, sobretot els que s’havien destacat més en política. Pàmies, se sincera, i continua dient: “Allò que m’avergonyeix és pensar que abandonàvem els ferits a les carreteres, als llits de l’Hospital”.

La gent tenia por; de fet els bombardeigs sobre la població civil dels darrers mesos ja havien pretès això: “La por és un fenomen encegador i rebaixa la condició humana. Aquells homes havien estat valents, els més valents de la valenta batalla. Però aquell dia tenien por i en tenien perquè es veien impotents. La por de la impotència (…) Tothom fugia. Tothom tenia pressa. Els ferits no podien córrer, no podien saltar als carros i als camions, no podien robar una bicicleta. Els ferits només podien udolar. I allí els vam deixar”.

Otília Castellví, militant del POUM, ho va viure en un pis alt del carrer Provença, a prop de Muntaner, amb tristesa i amb llàgrimes, també. Quan mirava la ciutat per entre les persianes, “el quadre era, realment, agònic: armes llençades per tots els indrets; llibres i papers cremats al mig del carrers; homes corrents espaordits, mig vestits per haver llençat els uniformes que els comprometien…!”(3) No tenia cap dubte: “La mort arribà aquell dia a Barcelona”. Començava, doncs, una ferotge repressió, amb milers d’assassinats.

Castellví, va passar els primers mesos a Catalunya, mig amagada: “Vivíem en constant sobresalt (…) Si a la nit sentíem parlaments a baix del carrer, o algun auto s’aturava davant de casa, reteníem l’alè fins que el motiu d’alarma s’allunyava”. Afusellaments, por, gana… Es va veure obligada a fugir i travessar la frontera, com abans ho havien fet centenars de milers de persones. Castellví és internada al camp d’Argelers i més endavant s’exilia a Veneçuela.

Artur Bladé i Desumvila, periodista i escriptor, funcionari de la Generalitat, forma part del gruix d’exiliats que travessen la frontera: “Avui 8 (de febrer) he passat la frontera pel coll d’Ares (…) El panorama que puc contemplar des d’ací és d’una immensa i glaçada desolació. La neu cobreix el camí, les muntanyes, la vall, la terra tota; una neu que ja és glaç. Així tot té una lluïssor mineral. Teranyines de boira estergeixen els contorns, sota el sol vermell de la posta- un cel de judici final”.(3) Abans, encara en territori del Principat, Bladé és testimoni dels bombardeigs franquistes contra les persones que fugen, entre les quals dones i infants. Finalment, l’escriptor s’exilia a Mèxic l’any 1942. Tornarà a Catalunya el 1961. Bladé és considerat un dels grans autors en llengua catalana.

Acabaré amb Antoni Rovira i Virgili. La seva obra Els darrers dies de la Catalunya republicana és potser el text més emblemàtic sobre l’èxode català. Són, tanmateix, unes memòries personals, redactades mesos després d’aquells fets. En el darrer tram del llibre, ja a França, l’escriptor i polític es mostra confiat, tanmateix: “Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà”. Rovira i Virgili ja no ho va poder veure. Moriria a Perpinyà el 5 de desembre de 1949.

En canvi, molts d’altres van celebrar la victòria franquista. Vuitanta anys després, el PP, C’s i, sobretot, Vox, intenten blanquejar aquell règim criminal. Als nostàlgics, als feixistes, si convé, els tornarem a dir: “No passaran”. Ara, però, és l’hora de recordar, és l’hora d’honorar les víctimes que van viure aquelles circumstàncies tan tràgiques, a tots aquells que van patir els dos exilis, l’interior i l’exterior, els camps de concentració francesos, els que van lluitar contra els nazis, els que van ser deportats als camps d’extermini… No, no podem oblidar.


 

(1) Temps era temps (1931-1975). Recull de textos diversos. L’Avenç, 2009.

(2) Un temps, un país (1888-1939). Antologia de textos memorialístics. Edició a cura de Llorenç Soldevila. Edicions 62, 1993.

(3) Allez! Allez! Escrits del pas de frontera,1939. Edició de Maria Campillo. L’Avenç, 2010.


 

clarence white

Clarence H. White. Landscape-Winter, 1908.

 

1 comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s